Un personatge de ‘L’etern marit’, de Dostoievski, deia: “En els nostres temps, hom no sap a qui ha de respectar”. El ciutadà d’avui no sap quins mitjans de comunicació són dignes de credibilitat. Molts de ciutadans deambulen, erràtics, pels mèdia sense arribar a fiar-se de ningú, mirant de capturar alguns rastres de veritat que suren misteriosament entre línies. Quan pot ordenar l’experiència de les captures en un mètode, sent un gran conhort. Balzac es queixava: la gent només llegia els diaris que la confirmaven en el ‘parti-pris’ de cadascú.
No hem avançat gaire, potser gens, fins i tot podria ser que haguéssim reculat. Els grans mitjans de comunicació tenen poder per programar l’obsolescència de la realitat i silenciar-la en uns llimbs abans de sepultar-la. Els grans poders fàctics que manegen els grans mitjans de comunicació són regularment associables als interessos del que, pesat a l’engròs, en diríem les dretes: que mantenen una guerra ininterrompuda amb els petits, materialment raquítics mitjans compromesos amb la veritat. Per què, donada aquesta confortable desigualtat, els grossos no s’obliden dels menuts i converteixen la conquesta de les consciències en un passeig militar? Servidor esbossaria una resposta: perquè no hi ha res de tan perillós i incisiu com la veritat: és menester ofegar-la cada dia, sense descans.
I déu n’hi do, com s’hi esmercen. Han aconseguit fixar a la ment de la immensa majoria de la població mundial que l’oligarquia veneçolana, filla d’una sòrdida tradició, encarna l’ideal revolucionari de llibertat i l’ànsia de democràcia amb la promesa del progrés; mentre que Maduro –ai, déu meu, aquest Maduro– és tractat exclusivament com un pallasso sanguinari. Ningú no es recorda dels interessos que mouen aquesta operació. Perquè, si es tractava de restablir l’ordre i encaminar-se al progrés, tenen just devora el cas d’Haití, on, entre revoltes per la misèria i morts per la repressió, fa uns dies la policia va detenir un comando de cinc nord-americans i dos serbis amb un arsenal d’armes, drons inclosos: foren enviats als EUA sense que abans cap jutge haitià els pogués veure les cares. I Trump encara tracta els haitians de “ciutadans de merda”. Però tot queda al femer de Washington, lluny de Washington.
