Segurament és l’actitud pacífica, de no violència, del moviment sobiranista català, allò que ha agitat més la dreta i l’extrema dreta –entre una i l’altra no hi ha solució de continuïtat. L’estratègia adoptada per aquesta Espanya en creixement contempla, en primer lloc, la destrucció de la cara més asserenada del sobiranisme. La provocació constant, les maniobres de dur la policia espanyola a manifestar-se a Barcelona per qüestions salarials –com si el senyor Quim Torra hi pogués fer res– o amb el pretext que sigui, responen a la necessitat de destruir la imatge que fins ara ha fet més mal a l’unionisme, ço és el contrast entre la no violència dels sobiranistes i la repressió policial. Bé, ara ja sabem que els mossos d’esquadra també poden ser eficaços en la repressió: per molts matisos que afegeixis a l’acció concreta d’“emporrar” manifestants antifeixistes, un cop de porra és un cop de porra: que pot fer tant de mal o més si te l’assaja un mosso com un policia nacional. El llenguatge de les porres finalment unifica més coses de les que podríem pensar en contemplar-ho tot amb molta distància.
Però ara ja no es tracta d’agitar les coses per esbucar la pau a Catalunya. El moment es veu que és propici a l’algaravia. L’extrema dreta aflora pertot arreu, vull dir que ja comença a recollir el que durant aquests darrers anys han sembrat els seus mitjans de comunicació de referència i el festeig del que n’havíem dit, simplement, dreta amb els seus veïnats. Fins ara hi ha hagut una enfollida competència entre PP i Cs per recollir el vot més extremat, però de sobte Vox abandona el seu hàbit de monjo solitari i irromp en el panorama polític amb una eufòria i un llenguatge més purament extremista que qualsevol altre. O sia que les dues grans formacions hauran d’entendre que el territori més a la dreta d’on han arribat, ja té amo i senyor. L’oracle de la FAES convida les tres formacions a la unitat de destí en “lo” universal. I quina és l’estratègia dels poders econòmics interessats a menar la política als temps preautonòmics i estancar-la-hi?
Aquí, a més, tots plegats tenen la sagrada missió de destruir el camí de cap a la normalització lingüística i cultural i de cap a la recuperació de la història. Hi ha massa interessos com per posar-los en perill per qüestions culturals i identitàries que s’han inventat quatre aperduats. Ells, però, molts, molts, i ara es mouen amb l’aplom provocatiu que els fets de fora els injecten en vena. Però s’hauran d’amidar a la raó, a la força de la raó. Tenim, per tant, el dubtós honor de poder demostrar que la raó és una força invencible..., potser per primera vegada a la Història.
