CORRENTIA
Opinió 28/06/2019

L’harakiri, somni de Més?

Guillem Frontera
2 min

Un dia, al bar del Teatre Romea, de Barcelona, amb els dos militants per Catalunya Josep Maria Casademont i Pere Figuera –també impulsors de la nova fotografia catalana i espanyola a través de la revista 'Imagen y Sonido', em varen confiar una informació reveladora: ells dos encara eren molt joves quan organitzaren una campanya en contra de l’ingrés d’Espanya a la Unesco. Assistiren als debats amb l’ànim de neutralitzar la bona disposició majoritària en favor d’aquest ingrés. Parlaven els dos joves al 'hall' de l’hotel quan se’ls va acostar un home, encuriosit per la identitat dels dos germans de llengua. Era en Joan Estelrich, que encapçalava la comissió espanyola en defensa de l’ingrés.

No es varen produir escenes de mal gust ni de tensió. Ans al contrari, parlaren sobre els arguments que els dos joves enarborarien, i Joan Estelrich els va fer un esbós de la situació: la decisió ja estava presa, Espanya ingressava a la Unesco –i ell en seria el primer representant. La qüestió era, segons Estelrich, que els seus amables adversaris no passassin com dos joves incendiaris, ja que el discurs que duien preparat regalimava agressivitat pels quatre costats. Així, els va aconsellar de fer el discurs 'ex novo' i els va oferir la seva ajuda. Ells la varen acceptar. Espanya, tal com ja els havia augurat Joan Estelrich, va ingressar a la Unesco, però va quedar constància d’una proposta raonada, ben documentada i a tenir en compte sobre la personalitat de Catalunya. Els dos amics em varen dir que aquell dia l’adversari polític Estelrich els donà una bona lliçó de política, i que un dels principis descansava en l’oportunitat dels actes i dels gestos. Temps després, vaig llegir un aforisme de Joan Fuster: “Avançar-te massa al teu temps té el risc d’esdevenir un epígon del futur”.

I què els passa als militants de MÉS per Mallorca? Obvi, els “manca finezza”. Alguns d’ells, amb la direcció al davant, ofereixen aquests dies el típic espectacle que qualsevol ciutadà voldria contemplar en els partits que li són més hostils. Els enemics ja saben, ara, que no és menester enviar-los l’armada: sembla que ells tot sols tenen recursos suficients per naufragar i ofegar-se. I juguen amb avantatge: han sabut triar el moment de l’harakiri. Era el seu somni? Tenen el sentit de l’oportunitat.

stats