El Procés i les seves seqüeles absorbeixen tant l’atenció que la majoria dels seus seguidors ha interioritzat una quimera substitutiva de qualsevol projecció plausible de la qüestió. S’ha arribat a un punt que recorda el títol d’una pel·lícula de Pietro Germi, ‘Un maledetto imbroglio’. Acaba com acabaven els ‘thrillers’ aquell temps (1959): el dolent conduït amb un furgó policial cap a comissaria (mentre sona ‘Sinnò me moro’ cantada per Alida Celli, quin temps). Reprenem el camí: la majoria del seguidors del Procés tendeix a no especificar gaire de quina manera pensa que l’ideal pot prendre forma política real, i ho resol amb alguna fórmula expeditiva –per no haver-s’hi d’entretenir gaire. És clar que programar el futur de manera versemblant presenta dificultats que no es resolen amb la intrèpida voluntat de bona part de la ciutadania catalana. L’èpica proveeix de final qualsevol previsió. Però el post-Procés ha assolit aquell escenari en què cal reconèixer i definir ‘el único argumento de la obra’, una part del qual diu que la raó i les raons no basten per traduir a Història real la voluntat popular.
No és la meva intenció trobar ossos en el lleu, però si obrim una mica més el camp de visió, el panorama preocupa molt més: què pot passar a les pròximes legislatives? La gent de la meva edat es va haver d’acostumar dolorosament a triar el mal menor, que ja solia ser terrible. Quin mal seria el menor per a l’independentisme d’entre els resultats previsibles: Rajoy, Rivera o Sánchez? Aquest darrer hauria semblat en cert moment el mal menor, i ara potser continuaria sent-ho, però ens posa la carn de gallina quan es manifesta amb aquest seguidisme de la dreta més sòrdida. Res del que diu no anuncia res de bo que no sigui per al nacionalisme espanyolista.
I dels altres dos, Rajoy i Rivera? El més dramàtic és que segurament un o l’altre comandarà Espanya després de les legislatives. Perquè, entre ells dos –i, si és menester, també en Sánchez– no necessitarien per res, diuen els sondeigs, catalans, bascos o canaris. Nosaltres no hi pintam res, en els àmbits estatals de decisió, només els duim tones d’euros perquè en disposin. En tot cas, les fórmules de govern de l’estat més plausibles no auguren gaire lloc al ‘diàleg’ –entre cometes.
