EscriptorÉrem quatre, els padrins, la filla i el net –sis anys i mig. Estàvem acotats perquè el menut seguia des d’uns dies enrere, i amb passió creixent, la vida d’un formiguer, notable en dimensions i exemplar en els treballs que s’hi desenvolupaven. El net ens deia que aquesta palla que ara treien les formigues del formiguer seria substituïda per una altra, feina que es repetia cada any i que tenia a veure amb la producció de fongs, principal aliment dels animalons. Ho explicava amb una claredat que atreia la mare i els padrins, admirats pels coneixements i la inventiva del net. El pare es va afegir a la reunió foravilera i va fer una aportació al programa del congrés: aquest individu és l’única persona que he conegut que passa gust de collir ametlles, cosa que el fa digne de ser examinat per un bon psiquiatre. Però la seva aportació consistia en una clovella d’ametlla, a la cara interior de la qual s’havien encabit vuit ous quasi microscòpics de xinxa verda, aquests animals que tant i tant contribueixen al fet que tomar i aixecar ametlles –a Ariany en deim així, del rònec “collir” d’altres contrades– sigui una tasca tan odiada per la gent amb el cap al seu lloc. La magnífica, minúscula geometria dels ous, és clar, ens va admirar a tots, per la seva perfecció, pel seu color verdós i la seva qualitat translúcida.
Així que estàvem els cinc, tres generacions, en plena febre entomològica quan la vida i la lectura assoliren un espai sense solució de continuïtat: acabava de llegir Les cuques, de Julià Guillamon (Anagrama), i em va envair la mateixa sensació que vaig tenir un horabaixa al Caire mirant la gent que anava i venia pels carrers entorn de la plaça Tahir, sense saber si es movien per una novel·la de Naguib Mahfuz –El callejón de los milagros, per exemple– o si acabaven de sortir de casa per anar al basar. Havia allargat durant una setmana la lectura de Les cuques, per poder-m’hi recrear, i aquell gran món amb petites bèsties que donen tanta vida a les persones, que en transporten els records per dipositar-los a la memòria, m’havia enlluernat. Guillamon ens hi ensenya que no hi ha vida petita per a una mirada intel·ligent i que qualsevol llampec de vida la conté en la seva totalitat. Un gran llibre.
