EscriptorEl general Espartero, que en un cert imaginari espanyol gaudeix d’uns atributs masculins especialment afavorits, acaba de bombardejar Barcelona. Va dir que, com a mínim, calia fer-ho cada cinquanta anys, pel bé d’Espanya, però és possible que, en vista que el temps s’ha accelerat, els bombardejos es produeixin amb més freqüència. Podríeu dir que, fins i tot, els materials bèl·lics cauen de manera aleatòria. Al cap i a la fi, un bombardeig sempre són pràctiques per mantenir la maquinària repressiva a punt.
Es parla de bombes brutes –és gros el que s’aprèn fent zàping: n’hi deu haver de netes. Ara, tota la gent de Catalunya que no cercava venjança, celebra els fets i insta Pedro Sánchez a no rebaixar les condemnes ni un sol dia. L’exigència pren aires especialment salvatgins en boca d’Arrimadas i de Rivera, per les quals no pot passar ni un bri de compassió ni de pietat. Tothom s’ho esperava, perquè una ànnera no pot ser mai un lluç.
Sánchez interpreta la sentència com el fracàs definitiu de l’independentisme –mentre a Catalunya es posaven a caminar els pelegrins del dret a decidir. Està d’acord, idò, amb el general Espartero que tot és per bé d’Espanya. En dir-ho així, es podria inferir que ja exclou d’Espanya els damnificats directes i indirectes del bombardeig, i tota la gent que es posa a caminar, també en sentit figurat. Però, sobretot, ens dona la talla com a polític: si la sentència acaba amb l’independentisme, s’ha arribat al millor dels mons possibles. Pot sentir-se, idò, un home feliç... encara que Espanya faci aigües a Catalunya.
S’intensifica, doncs, la sensació que el president del govern d’Espanya no entén –i li és igual– una part d’Espanya que ja se sent no-Espanya. Haurà guanyat vots?
