El país té una molt escassa necessitat de cultura. Vegi’s com la immensa majoria d’artistes de més de cinquanta anys, alguns d’ells en plena maduresa creadora, viuen aïllats en el silenci de cadascú. Quasi tots ells continuen creant, però aquest treball se’ls ha convertit en una espècie de llarga meditació molt possiblement condemnada a encerclar-se a l’àmbit més íntim. Diríeu que l’oblit és el destí d’aquestes vides. Mentrestant, s’intenten obrir camí unes generacions d’artistes joves, que parteixen de pressupostos artístics aliens als llenguatges dels més madurs. I, com que rarament en coneixen l’obra, els manca aquest element de continuïtat que insereix l’art en la història general dels pobles. Aquest element pot sobreviure, pot enrobustir-se amb les ruptures de les avantguardes –el cubisme com a exemple lluminós–, però no amb els llenguatges que no han recollit l’herència o part de l’herència del passat.
L’estrèpit de la vida actual abandona en àmplies zones d’ombra els seus artistes en el seu millor moment –generalment parlant. Els mecanismes correctors d’anomalies i d’injustícies ja fa temps que són víctimes d’una obsolescència minuciosament programada. I les polítiques culturals de les institucions públiques parteixen del fals supòsit que és més rendible –fins i tot revolucionari– abocar tots els esforços en la promoció dels més joves: als quals, certament, és menester seguir amb la màxima atenció, perquè –Austen dixit– no arribam enlloc si no hi ha ningú que cregui en nosaltres. Però la política no ha de cuidar només el jardí, perquè és tot el camp, que reclama la seva atenció. O així era quan els més granats començàrem a interessar-nos per la política.
