EscriptorAquests dies, a Madrid, a la contaminació pel trànsit i per l’angoixa, la inquietud i fins la ràbia, s’hi ha afegit la del confinament per barris. El sud de la capital reuneix la majoria de conglomerats humans més afectats ara mateix pel covid-19. Els seus integrants, però, són també els que més necessiten moure’s. Ja se sap: els pobres no tenen res a l’abast i, en general, les seves teulades expulsen els que s’hi aixopluguen. És un gran problema que les autoritats minimitzen obviant-lo.
Però aquesta tècnica no el fa desaparèixer de l’enteniment de les persones. No crec que, els dos o tres darrers decennis, hagués aflorat tant en aquests barris la consciència de classe, en general emboirada per les televisions i els estris de la nova comunicació. Ara els confinaments han proclamat les diferències de classe amb una eloqüència irrefutable. Els pobres estan confinats, els rics no. I aquesta violenta realitat ha alterat una mica l’autocomplaença de la majoria.
La realitat s’expressa amb més contundència davant una situació de vida o mort: la salut és un distintiu de classe, un privilegi o una insuficiència. Un altre factor definitori és la casa i la zona de residència. Aquestes diferències tan vitals no desapareixen sota els plànols asèptics de les ciutats: en casos extrems, uns grups són reclosos i els altres poden fer el que els ve de gust. La pesta ha substituït els plànols asèptics pels de la pobresa i la desesperació, una pandèmia històrica, persistent, que es resisteix a l’epidemiologia.
