La plaça Serralta era, fa una trentena d’anys, un espai de trobada/tertúlia de la gent de la barriada, amb el quiosquet de premsa i un pintoresc cadafal invertit –en lloc de pujar-hi, s’hi baixava. No era lloc de bregues, no hi havia renou, els nins hi jugaven segurs. No puc afegir que estava net, perquè la plaça està passada la via Argentina, cap a l’oest, uns carrers que els governants municipals no han considerat mai dignes d’atenció: d’esquerra o de dreta, saben prou bé que no hi viuen senyors –vull dir rics–, i també saben que, si ha de caure una desgràcia, que caigui damunt dels pobres, que ja hi estan acostumats. El mateix diríem de la cronificació de l’abandó.
Una glopada d’immigració espanyola començà a canviar les coses, perquè ara som un país d’acollida però no hem fet res per acollir: que campi qui pugui. A la gent que arriba a l’illa per necessitat o per eixamplar perspectives, no els diu ningú ni una paraula sobre les exigències de l’adaptació, sobre els hàbits i costums de la població a la qual s’haurien d’integrar. Pasqual Maragall fou molt dur amb les onades migratòries que s’instal·laven a Nou Barris, Barcelona, i que no hi respectaven la cultura cívica que tant havia costat d’implantar. Palma no ha tengut ni oficina d’acollida ni un Pasqual Maragall.
Ni ha tengut un ajuntament que sàpiga escoltar la gent que li parla. De la plaça Serralta, fa molt de temps que s’eleven greuges que, per estranyes raons, no assoleixen mai el setè cel on habiten les persones amb poder de decisió. Aquests anys, hem vist com el petit parc infantil de la plaça era el lloc preferit per fumar-hi botàniques prohibides; les nits s’hi fan indormibles per mor de “converses” a crits i, en general, pels comportaments de ciutadans que no qualificaríeu d’exemplars de la bona convivència. En fi, qualsevol podia veure com darrerament s’hi acumulaven persones que no solen citar-se en espais nets i ben vigilats.
Ara, agents de l’ordre cerquen qui va vendre l’èxtasi que va matar Milagros Alanís Monayo, denou anys, tota una vida per davant. Un cas aterridor que ens acara a la vàlua de la vida humana. El ‘camell’ en qüestió sol obrar, diuen, per la plaça Serralta. Que és per on, d’aquí a un parell de mesos, les coses continuaran igual o, molt probablement, hauran empitjorat.
