OPINIÓ

El passat no existeix

És molt probable que els joves, en tant que habitants del present i del futur, es vegin sotmesos a experiments de creadors entestats a acostar els clàssics al món d’avui. A la meva generació ens ha tocat de ple aquesta tendència –tan antiga, d’altra banda (una altra plaga va consistir a no programar obres teatrals, sinó a crear espectacles a partir de distintes obres d’un o altre autor. Crec que, en vida meva, s’han duit a l’escenari més muntatges sobre Bertolt Brecht –poemes, cançons, etc.– que no obres senceres d’aquest mateix autor).

La tendència pot respondre a interessos diversos i, és clar, no totes les 'actualitzacions' dels clàssics mereixen la mateixa atenció. La màxima perversitat s’assoleix quan el procés d’acostar-nos els clàssics implica un buidatge de continguts perquè el director els jutja feixucs i embullats. Així, aquesta tendència, en el seu afany alleugeridor, pot arruïnar els camins que ens menen al passat.

Per què volem acostar els antics a la gent d’avui? Diria que hem de trobar vies per acostar-nos nosaltres als antics. Els camins que transitem per compenetrar-nos amb ells tenen una gran capacitat per il·luminar-nos el present amb la llum que hi projecta el passat. Si finalment som capaços d’establir una simbiosi amb els clàssics, aquests automàticament deixen de ser passat, ja que, en ser part de nosaltres, viuen amb nosaltres (i nosaltres amb ells) el present. Així és com es pot entendre Faulkner quan diu que "el passat mai no està mort. Ni tan sols és passat".

Més continguts de