“Paguen bé a quatre cans de bou i reparteixen misèria a la resta”: qui resumia d’aquesta manera tan crua el mètode dels hotelers mallorquins pel que fa a les remuneracions dels seus assalariats no coneixia encara les darreres propostes que la Federació Hotelera illenca ha posat damunt de la taula en la negociació del nou conveni col·lectiu. El lector ja deu tenir, sens dubte, prou informació sobre aquest tenebrós afer, de manera que li podem estalviar detalls sobre el que vindria a ser una deriva cap a una forma d’explotació dels treballadors que contravé qualsevol noció de justícia social -en paraules de CCOO i d’UGT, una manera d’implantar “una esclavitud el segle XXI”-. Mencionem de passada l’aspiració patronal a poder externalitzar determinats serveis, operació per la qual els treballadors afectats passarien d’estar protegits pel conveni a estar abandonats a la reforma laboral del PP.
D’altra banda, i al marge de les negociacions del conveni, la patronal vol disposar de llicència per rebaixar els sous dels treballadors fins a un 20% o que, per exemple, se li permetin més facilitats per “flexibilitzar” plantilles, eufemisme -ja massa gastat- per no haver de dir despatxar treballadors, enviar persones a l’atur i famílies a la misèria -sense fer escala a la pobresa, ja que és d’on serien expulsats la gran majoria d’assalariats-. D’altra banda, no es cansen d’exigir reformes tributàries que els beneficiïn. És ara o mai: a la comunitat i a l’Estat, hi governa el PP; i la societat està acovardada.
Tant les propostes com les intencions ara ja s’expressen en un llenguatge de brutalitat compacta. No llegiu sense els filtres de la metàfora la imatge de les feres de la sabana que aprofiten la debilitat de les possibles víctimes per atacar-les sense pietat. L’atur, en lloc d’excitar la consciència social que hauríem de poder atribuir als patrons, crea el paisatge ideal per atacar els drets dels treballadors i donar més i més voltes de rosca. De la manca de complexos, diríem que fins i tot de les ànsies d’ostentació de la seva situació de privilegi, ens en parla clarament el fet que s’hagi embastardit el llenguatge justament quan el turisme a Mallorca és a no res d’encetar els tres millors mesos de la seva història, tant en nombres com en rendibilitat. I també quan s’ha fet públic un estudi segons el qual els beneficis de l’hostaleria dels darrers anys s’han repartit de la manera següent: el 93% per al patrons, i els roïssos (el 7%) per als treballadors.
Sembla com si aquesta patronal s’hagués proposat treure la darrera màscara al capitalisme i presentar-lo en un estat de màxima agressivitat i insadollable golafreria. Només la por i la inseguretat creades per l’atur en les classes treballadores expliquen tanta arrogància avariciosa -i aquest meteòric allunyament dels empresaris de la majoria dels seus conciutadans-. El pitjor que li pot passar a un país és tenir un empresariat sense consciència de la seva responsabilitat social. El que ara mateix passa a Mallorca és que aquest col·lectiu, bàsicament l’hoteler, dirigeix l’economia illenca amb l’aquiescència servil del govern i sense cap sensació de deute, quan en l’activitat turística no s’hauria de perdre de vista que els fonaments descansen en una naturalesa i en un paisatge patrimonial del qual els patrons han disposat com si tot hagués d’estar al seu servei.
No sabem si els sindicats de classe sabran fer variar la inquietant orientació de les coses. Ara veurem si han mantingut o si han perdut capacitat de lluita en la unitat. En el millor dels casos, però, per iniciar un camí raonable de treball i convivència serà menester que tota la societat prengui part en la tasca: és a dir, s’haurà de fer política, una altra política, s’entén, perquè deixar en mans de tan pocs l’economia i la supervivència d’un país aspergeix en l’aire uns ecos de feudalisme que emmetzinen la vida.
Si no som capaços d’assumir cadascú la seva responsabilitat amb vista a un canvi profund, és obvi que, així com els illencs fórem pioners del turisme i de la seva degradació en el model de sol i platja, també ho serem en la utilització del turisme com a instrument de creació de pobresa. Aleshores tornarem a ser matèria d’estudi per part d’algunes universitats estrangeres, com ja ho fórem quan semblava que el turisme ens menava a la modernitat, tal com havien somiat i augurat els fundadors de Foment del Turisme de Mallorca, uns humanistes que ara certament no es reconeixerien amb els seus successors.
