A la seva 'rentrée', dilluns, el 'Més 3-24' (Canal 33) comptà amb la presència de Miquel Puig. Aquest programa eleva tant el to de la televisió nocturna que, quan no hi és, el seu buit es nota de manera escandalosa. No podem dir el mateix de la majoria de programes, i fins i tot de programacions senceres, de les quals continuam preguntant-nos-en el perquè. I no és menester inventar-se res de l’altre món: un bon periodista i unes quantes persones que saben de què parlen. La fórmula és més antiga que l’anar a peu, però la inòpia televisiva pretén renovar-la, sofisticar-la, redissenyar-la, sense tenir assegurada la qualitat de les persones que hi han d’intervenir. I d’aquí aquestes ensangonades enervants de tantes emissores que creuen haver trobat una Oriana Fallaci o un Bernard Pivot darrere la cantonada.
Havia començat esmentant Miquel Puig, un dels columnistes i analistes de l’actualitat més interessants i entenedors del panorama. A Espanya, el tema és Catalunya; a Catalunya, ho és Espanya. Parlaven, doncs, d’Espanya, de la caiguda imparable en el desprestigi de l’Estat per mor dels afers judicials relacionats amb Europa, i Miquel Puig va emfasitzar el silenci de la intel·lectualitat espanyola –amb les honorables excepcions que calgui– com a expressió i substància de la gran tragèdia.
Amb un dels intel·lectuals censats a Madrid, servidor tenia el gust de berenar fa uns dies, i –parlant s’entenen les persones– ens obrírem camí cap a distintes explicacions. N’hi ha, d’aquests intel·lectuals, que menen una carrera encara poc consolidada i que no volen posar en perill dient unes veritats que molestarien molta de gent de la cort. D’altres, que ja es podrien permetre el luxe de fer valer la seva força, no es decideixen a prendre iniciatives que podrien afectar les seves piscines –ho va dir Orson Welles dels delators durant el mccarthysme. També n’hi ha que, tan imbuïts de la seva condició de glòria nacional espanyola, no estan disposats a fer o dir res que doni peu al seu qüestionament. I també n’hi ha que s’instal·laren a la nostra memòria com a lluitadors per la llibertat i la democràcia però que, en anys de silenciosa adaptació al medi, ara reapareixen beneint la llei mordassa, el 155, l’1 d’octubre i tot allò que faci aflorar l’espanyolitat més ultramuntada –Alfonso Guerra en seria un bon exemple si fos un intel·lectual.
Què se n’ha fet, d’aquella Espanya moderna, lliure, punta de llança dels drets humans, que havia d’enlluernar Europa i que hi va saber ubicar alguns miratges? No són els elements, sinó el mal govern, que la fa naufragar. Que la intel·lectualitat naufragui a Europa amb els cercles del poder de l’Estat és, efectivament, com diu Miquel Puig, la gran tragèdia.
