OPINIÓ

La unitat de destí del PP

Pep Guardiola va ser el primer a dir que els partits de futbol es decideixen per detalls. Ara ho diu tothom. Guardiola, a més de renovar les estratègies i les tàctiques futbolístiques, també ha enriquit el llenguatge que genera aquest esport. I és tanta la influència de l’exentrenador del Barça que el llenguatge del futbol transcendeix aquest món i s’aplica a les situacions més diverses. Ara mateix, podríem dir que, més que en el resultat de les primàries del PP, l’estat psicològic del partit ens el proporcionen els detalls.

Se’m permeti, svp, assenyalar el que m’ha semblat més decisiu, a les primàries, per albirar un senyal d’identitat del partit: ens l’ha proporcionat el cap del PP a Catalunya, Xavier Garcia Albiol, amb la manifestació del seu neguit davant la possibilitat que el partit arribi dividit a la jornada decisiva sobre el futur comandament. La dreta és tan baralladissa com  qualsevol altra facció, però és molt gelosa de l’aparença que ofereix al comú de la gent. La unitat és un concepte que els militants de la dreta tenen sacralitzat de cara a la galeria. Aquest concepte fa part inexcusable de tota concepció autoritària de la política –i no tan sols de la política–, i fins de les situacions de guerra. Recordau que la Falange defineix Espanya com “una unidad de destino en lo universal”, definició d’aire poètic en la qual només queda clara la unitat. Era el que reclamava sempre el general Franco Bahamonde, el que sempre han exigit els grans dictadors als seus pobles. Per aconseguir-la, han emprat els mètodes més expeditius.

No dubta ningú, a hores d’ara, quin és la rel política del PP. Sigui quina sigui, però, Albiol ha posat l’accent, de manera continuada, en la unitat per no projectar la imatge d’un partit dividit. Com és possible que +-900.000 militants (?) estiguin d’acord en una única idoneïtat per comandar-lo? Però aquesta aspiració està ben arrelada a la societat, potser per mor d’una història de guerres civils i altres conflictes intestins. Arrossega la unitat com a ideal en el seu imaginari i la presenta com a expressió del grau més alt d’una civilització: per tant, la disparitat, les diferències, les diversitats,  les alteritats, etc., serien ornaments en funció simuladora de la democràcia. La unitat seria, idò, ...

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat