La primera obra d’art que havia comprat era un dibuix a llapis damunt paper –envellit en tons ocres–, un nu de noia que concentrava una joia callada, una esperança oculta que l’emocionà. Feia poc que havia començat a treballar de pèrit industrial, i aquell dia va descobrir casualment una botigueta d’antiguitats, hi va entrar per curiositat, va deixar que la mirada hi descobrís petites meravelles i grans monstruositats, fins que va topar amb la noia del dibuix. I en aquell mateix instant va saber que es farien companyia. El preu era assequible –no hauria sabut dir si era just–, i se’n va dur a ca seva aquell paper emmarcat, que al cap de pocs dies reemmarcà per alliberar la noia de la precarietat de les vases originals.
L’autor, aleshores, no era conegut al país, tot i el seu llinatge. Un any després, un diari de Barcelona informava que algú havia fet donació a l’Ajuntament d’una carpeta d’obres del mateix pintor, que havia desenvolupat la seva carrera artística a París, on els seus dibuixos assolien preus molt per damunt del que ell n’havia pagat a l’antiquari de Palma.
Uns anys després, el nombre d’obres mereixia el nom de col·lecció. Per ingressar-hi, li havien de despertar noves emocions o guiar-lo per caminois de la memòria clausurats pel temps. Alguna cosa li havia de passar a la vista del quadre perquè l’afegís a la que començava a ser considerada una bona col·lecció. La volien conèixer altres col·leccionistes i venedors, que diagnosticaven cada obra pel preu que aleshores se’n pagaria al mercat. Tanta insistència, al final s’entretenia –era un joc, es deia– avaluant obres i conjunt d’obres. I, sense adonar-se’n, el preu començava a ser el primer missatge que cada obra li enviava. Un dia es va desprendre d’una aquarel·la mallorquina de John Singer Sargent perquè quintuplicava el preu que n’havia pagat.
Una crisi devastadora assolà el mercat de l’art, i ell, en certa manera, se’n va sentir personalment traït i agreujat. En pocs mesos, la col·lecció no valia ni la suma del que havia pagat per cada quadre. Fa ja un parell d’anys que intenta recuperar el sentit primer de la seva relació amb cada obra, aquelles emocions... Però les obres se li resisteixen, el castiguen mantenint-se en la seva condició de simples valors de canvi.
Callen.
