La va rebre l’endemà mateix de la seva arribada a la diòcesi. Era un dels bisbes més joves de tota l’Església Catòlica, mèrit que inflaven aquells que recordaven que monsenyor Tomàs havia estat una vocació relativament tardana. Fins als denou anys no havia sentit la veu de la vocació, i encara ara dubta de vegades si l’arribà a sentir o si la va confondre amb la fiblada amb què l’amor desatès commocionà el seu esperit.
Durant molts d’anys no havien sabut res un de l’altre, i era així perquè, cadascun per la seva banda, havien cultivat acuradament l’oblit, l’oli que lentament arriba a tancar les ferides. Ara ell havia arribat de bisbe, i ella era catedràtica d’institut a Figueres, on continuava sola i d’on ja no es pensava moure més enllà de l’apartamentet damunt la mar que tenia a Cadaqués.
La xerrada tingué lloc a instàncies d’ella, i l’encontre, precisament pels dubtes dels dos sobre els formulismes aplicables a l’ocasió, rompé el gel, de manera que la rialla els traslladà als anys de joventut a la ciutat de Palma. Conxa, i saps que ho estàs, de guapa, exclamà sincerament el Bisbe, i a ella no la sorprengueren ni l’elogi ni la procedència, ja que de sobte monsenyor havia tornat a ser en Tomàs, tan enamorada que n’havia estat... Però tu no, retreu amablement na Conxa al seu amic, tu no... Ell empal·lideix, com que no?, no he sentit res de semblant per cap altra persona o cosa.
Aleshores, va dir ella amb un somriure tendre, aquí hi ha hagut un malentès. Ell: No, a la carta et deia que volia parlar del nostre futur. Sí, concedeix ella, però no acudires a la cita. Monsenyor Tomàs puntualitza: És al revés, Conxa, i encara duc la data esgrafiada al cor. I jo, li diu ella, tinc la sensació d’haver tudat la vida perquè em deixares plantada.
Després riuen per la vulgaritat de la situació: un dels dos es va confondre de data, ara ja és igual qui, i aquella broma sense gràcia de l’atzar els ha marcat les vides. Però la rialla se’ls mustia als llavis. Tristos i consternats, es pregunten si es mereixen una altra oportunitat, per més que ja no són aquelles persones que es perderen en el calendari. Jo, diu ell, he pensat en tu cada dia, cada dia... Jo també, Tomaset. S’acomiaden amb les quatre llàgrimes que tenien guardades des del desencontre.
