Els carrers són d’una gent pacíficament indignada

Barcelona va tornar a respirar ahir l’aire d’una revolta festiva

Barcelona va viure ahir la vaga general més rara de la seva història, perquè per començar va ser també un tancament patronal. Els de baix i els de dalt junts, i cap d’ells contra el propi govern. Una vaga de país, una vaga de revolta. Una resposta exemplar a una policia vergonyosa. Per això va tenir més de manifestació inacabable, cívica i emprenyada que pròpiament de vaga amb piquets i mal rotllo. Hi havia indignació, però una indignació pacífica, festiva, orgullosa: “Els carrers seran sempre nostres”, va cridar la gent tot el dia. Els carrers com a metàfora de país, de llibertat, de democràcia, d’independència. En termes Colau: empoderament!

A primera hora, a les portes de l’Institut Ramon Llull, ja ho cridaven pares i fills, mestres i líders cívics i polítics: “Els carrers seran sempre nostres”. Hi eren Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, Ada Colau i Marta Rovira. Tots al Llull, que va ser diumenge un dels primers centres a patir un atac violent, absolutament desproporcionat, dels cossos de seguretat contra els votants indefensos. Això no s’oblida. Tot el món ho va veure, menys Rajoy, esclar, i Felip VI, com va quedar clar hores més tard. Les famílies i veïns del Llull sí que ho van veure amb els seus propis ulls, i ho van patir.

Per això ahir també cridaven l’altre lema que va ressonar tot el dia, “Fora les forces d’ocupació”. Fora els piolins armats i els altres, els guàrdies civils. I un tercer lema: “Premsa espanyola, manipuladora”, també molt repetit. Sí, en pocs anys la desafecció montillana, tan ignorada per la premsa i la cort madrilenyes, s’ha fet gran i aquests dies, de cop, s’ha convertit en revolta. També a l’Eixample, al cor de la ciutat més pulcra i endreçada.

Unes illes més enllà del Llull, ahir al matí el Mercat de la Concepció era un desert. Tancat i barrat per acord de tots els paradistes. I cap client als dos grans magatzems de l’entrada que sí que havien aixecat les persianes, un Caprabo i un Miró. Mal negoci. Mala imatge de cara a un barri, a una ciutat, a un país que ha perdut la por, que venia de defensar les urnes i de plorar els ferits, i que ahir va tornar a demostrar que està disposat a sortir al carrer tantes vegades i tantes hores com calgui, pacíficament alçat.

Com al Llull, els clavells van omplir les portes de molts altres instituts i escoles de la ciutat víctimes de la desmesura policial que ha escandalitzat mig món, però no Rajoy, esclar, ni el rei ni la premsa de Madrid. I la gent va omplir els carrers i s’hi va quedar.

Permanentment mobilitzats, els barcelonins no afluixen. Ja ni tan sols els calen consignes de les entitats, dels partits ni de ningú. La gent va al davant. Amb la plaça Universitat i la Via Laietana com a epicentres, desordenadament, sense discursos ni escenaris, sense portaveus, els manifestants van fer-se seu l’espai públic amb voracitat, amb llibertat: la Gran Via, Urgell, el passeig de Gràcia, el passeig Sant Joan, la Ciutadella... Tot eren riuades de gent.

Manifestants en lloc de turistes

Amb la ciutat a mig gas, el transport públic en vaga i la majoria de negocis tancats, inclosos grans magatzems emblemàtics com El Corte Inglés o Apple, per un dia, sense ser la Diada, la ciutat va caminar amunt i avall embolicada en estelades i els barcelonins van prendre el lloc als cotxes i als turistes. Fins i tot van ocupar les terrasses obertes: no era vaga de gaires piquets.

I a la tarda hi van tornar, encara més massivament. 700.000 persones. De nou sense incidents tot i la tensió. I de nou no una cassolada, sinó dues: una avançada a les nou de la nit per no haver d’escoltar el discurs d’un rei que no ens escolta, i una altra a les deu, per no perdre el costum. Barcelona, i tot Catalunya, se’n van anar ahir a dormir orgulloses de retrobar-se amb si mateixes. I aviat, si cal...