El senyor Bonastre es va aixecar i, abans d’encaminar-se cap al telèfon gòndola de paret que hi havia al costat de l’ós dissecat, es va aplanar els faldons de l’americana. També va endreçar-se el nus de la corbata. I sense dir res a ningú, despenjà l’aparell amb cura de no fregar-se amb aquella bèstia tan morta com tota l’època que aquells dies rabiosos tothom estava deixant enrere. Una caixa del mercat plena de vinils amagada als peus de l’animal va cridar-li l’atenció. Pensava que ja ningú escoltava discs. Però es va adonar que el telèfon que anava a agafar també era de disc. Així és com va concloure que l’Òscar Ideesnoires era un noi amb principis. Això sí, una mica galifardeu. En treure de la butxaca una petita agenda amb les tapes de cuir, començà a marcar fixant-se molt de no equivocar-se. Més que per apropar-se al seu interlocutor, el senyor Bonastre cridava per allunyar-se quan parlava per telèfon. Ho feia per respecte a les distàncies, ja que, com els malenconiosos, vivia en un món llunyà. “Que hi ha la Palaia? Que s’hi posi!” Hi ha dues maneres de parlar per telèfon, com la del Gila i com la del Capri. Dret o assegut. Al senyor Bonastre li sortia la primera quan ho feia davant d’algú, ja que tenia sentit de l’espectacle com tota la gent que ha fet teatre d’afeccionat als casals, als centres parroquials i als economats. La segona manera obeïa sempre a una situació d’intimitat. Durant dècades, un munt de gent ha escoltat Capri en la intimitat. Llavors, ¿era el senyor Bonastre un ésser d’intimitats o de distàncies? Ambdues opcions li valien per sentir-se ben lluny de tot.
“Mira, Palaia, oi que no et molesto? Doncs fot-li gasto que és de Reus. Aquesta trucada és de les importants, perquè ho fem ara o no ho farem mai. Jo crec que sí, que millor ara mateix. Pensa que quan passi tot això no tornarem mai més a ser-hi a temps. Hem de fugir tots ara que no hi ha món. Ho tinc planejat al detall. I en memòria del vostre pare, el bacallaner solitari, l’he anomenat operació peix al cove. Només cal fer tres passos, i per a cadascun us necessito a cada una de vosaltres. Primer pas: fugir d’aquest edifici. Això ho farem amb l’ajut de la Maire. Segon pas: fugir de la situació, per això ens cal la Llobarra. I tercer pas: fugir d’aquest món, i aquí és on entres tu, Palaia”. El senyor Bonastre parlava mirant de cua d’ull els seus veïns. Sense que ningú se n’adones, va apagar el caliquenyo damunt de l’ós.
