UN CONTE PER PASSAR LA QUARANTENA

CAPÍTOL 33

El ressuscitat conta la seva història

La Maire també va sentir llàstima per l’Agostinho Acevedo Ferreira. Ara passaven per un carrer molt llarg i molt fosc, i els llums del cotxe reverberaven dins els tolls com aquell aparegut es reflectia a la vida. “On anem?”, va dir l’Òscar Ideesnoires amb neguit. La dona anava a contestar-li que es dirigien a la trobada amb la seva germana mitjana, la Llobarra (la Maire era la petita de les tres), i que l’objectiu era ser a la platja d’Ocata a punta d’alba, coincidint amb la primera claror del sol rere el mar, ni abans ni després. “Hem d’anar a la costa, perquè marxar de l’edifici només és qüestió de rodes, però fugir de la situació costa més”, així ho va resumir. Posats a escollir entre fums, preferia el del tabac que el de les paraules. Els seus ulls blaus com el tramvia del Tibidabo van trobar-se amb el rostre de l’Òscar dibuixat al retrovisor.

Al senyor Bonastre li va fer l’efecte que el ressuscitat se li havia adormit als braços, perquè el seu alè, tan sonor al principi, ara s’havia apaivagat. Va abaixar el cap per comprovar-ho, però l’estrany li va respondre amb un ample somriure ple de dents per rentar des de ja fa uns anys. Veure’l despert era un senyal del compromís d’aquell home amb la situació en què es trobaven, i així el vell veí va pensar que per sortir de qualsevol situació el primer que cal és estar ben despert. “Potser no deu haver sopat encara, benvolgut amic”, li va dir el senyor Bonastre, i de la butxaca de l’americana en va treure una rajola de xocolata La Campana Elgorriaga, que va partir per la meitat per donar-l’hi.

Alhora que mastegava, el ressuscitat va dir: “Jo em vaig morir a Valença do Minho un dia que feia un sol molt fort. Havia anat amb la meva dona a la missa del diumenge de Pasqua (perquè a casa som molt pasqualistes), i de pas ens feia molta il·lusió menjar en un restaurant on anem molt, i que és un edifici molt gran i una mica desmanegat. A mi em torna boig com hi fan el peix però per damunt de tot és que hi posen unes safates plenes de patates fregides que mai no te les acabes. Doncs, sabeu què? Que em vaig ennuegar amb una espina. Tothom deia que m’havia mort, però jo encara tenia fam i volia més patates. No va haver-hi manera! La gent s’apropia dels morts sense importar-li el que senten! I per aquest motiu vaig venir a Barcelona, per tal de començar una nova vida, però em sembla que això d’ara tampoc és vida”. El senyor Bonastre va sentir que el tocaven a l’espatlla. Era l’home sense cap, que volia xocolata.

El + vist

El + comentat