UN CONTE PER PASSAR LA QUARANTENA

CAPÍTOL 12

Es mor Uderzo

En el mateix moment que l’Òscar Ideesnoires es disposava a despenjar el telèfon per trucar a sa mare, la porta del pis va començar a proferir trons i gemecs. Algú l’estava sacsejant com una fera. Va obrir i es va trobar el senyor Bonastre amb els braços plens de pots de cola-cao. “Terrible! L’Uderzo ha mort! No pas pel coronavirus, sinó perquè el seu vell cor de 92 anys ha dit prou. Mai no tornarem a llegir una aventura de l’Astèrix amb el mateix goig! ¿Es fa una idea del referent que hem perdut? A la vida només es pot ser o de l’Astèrix o del Tintín. Sí, ja sé que vostè és un equidistant i és més de l’Spirou, però ara això no ve a tomb. A cop d’ull, jo semblaria molt de l’Astèrix. Per fer-se de l’Astèrix cal ser un optimista amb empenta, com jo. L’Hergé era un escèptic malenconiós que quan va manifestar els seus sentiments només va trobar la neu, el gel, com a metàfora. Ambdós, l’Astèrix i el Tintín, són viatgers. En el cas de l’Astèrix, però, el viatge és per tornar a casa, l’aldea. Són gent amb arrels. El Tintín mai no torna a casa seva, si de cas va de convidat al castell de Molins de Dalt. És un desarrelat amb gavardina. L’Astèrix dibuixa una aldea davant el món i el Tintín és l’individu atrapat pel món. Quina poció màgica té el Tintín? ¿El whisky del capità Haddock? Vinga, no em faci riure. La poció que fa el Panoràmix té una qualitat fora del que és humà. El destí li és favorable i pot creure en la seva màgia. Hergé és un descregut perquè ha comprès que tot allò en què creia era més que reprovable i ja no creu en res més. Té bon cor, però el té sol. El cor de l’Astèrix és l’Obèlix en persona. I què carrega aquest personatge? Un menhir, és a dir, la tradició. És aquesta la pregunta que em faig: a la vida, de què cal ser, de menhir o de gavardina? Jo li diria que ara corren més temps d’Astèrix. Pel que fa a mi, faig vida d’Astèrix, però endins porto un Tintín”. Abans de sortir el senyor Bonastre va girar el cap i va dir a l’Òscar: “Baixo altre cop al carrer, m’han vingut ganes de comprar llorer”.