El senyor Bonastre surt en un llibre
“Yo pisaré las calles nuevamente... ”, va cantussejar el senyor Bonastre i, aixecant-se sense gosar agafar-se a la barana de les escales, continuà parlant amb l’Òscar Ideesnoires. “A vostè li agrada la Nueva Trova Cubana? A mi m’agradaria trepitjar els carrers altre cop només per anar a comprar cola-cao, que és on em dirigia, però això ja l’hi he dit abans. Podria dir-li un munt de coses, però prefereixo que em diguin. Quan agafo el telèfon, dic «Digui’m?» Els francesos són més de dir « Allô? » I quan se sorprenen exclamen «Oh là là ». És un país molt pragmàtic, amb tres lletres ho tenen tot dit”, el senyor Bonastre es va voler gratar la cara però a l’instant va adonar-se que això també s’havia tornat perillós i va fer una manotada a l’aire d’aquelles que semblen dir “Va, deixa-ho córrer”, i així va prosseguir amb la seva xerrameca. “Perquè tot és xerrameca avui, ja que el que calia dir-se fa molt de temps ho varen explicar els clàssics. Per això m’agrada escoltar a tothom, perquè cadascú porta un clàssic dins seu. Però, què vol que li digui, no és el meu cas. Jo no soc clàssic, sinó un modern genuí, sobrevisc en les superfícies. No porto res endins. Jo he vingut a la vida només per canviar de canal”.
Sense fer soroll, l’Òscar va tornar a casa seva, ja que va sentir la necessitat de trucar a la seva mare per dir-li alguna cosa, i el veí va continuar parlant tot sol. “Tothom creu que la seva vida és una novel·la. A mi m’ha passat de veritat. Hi ha un personatge literari que es diu com jo, senyor Bonastre, i surt a El poble dels homes tristos, un llibre de relats de l’escriptor Andreu Gabriel Tomàs. Un dia que anava pel carrer, que antic queda ara dir això, ens vàrem creuar i em va preguntar: «És vostè el senyor Bonastre, del Clot? Doncs es diu igual que una criatura meva». Sí, però jo soc real i el seu personatge és de ficció, li vaig contestar. I què em va respondre?: «Això és el que vostè es creu». La veritat és que mai no m’he sentit més real que quan estic sol mirant la tele. La gent ens fa irreals”, va concloure el senyor Bonastre.
