El veí sense cap conta la seva història

Quan l’Òscar Ideesnoires va obrir no hi havia ningú a l’altra banda de la porta. Qui devia haver trucat al timbre d’aquella manera frenètica? Va tancar amb molta por i, tornant al menjador amb passos precipitats, encertà només a pronunciar aquest monosíl·lab: “Cap”. El veí escapçat va aixecar el braç com quan a l’escola passaven llista: “Present!” I, a l’instant, aquell terrorífic retrunyir del timbre va tornar acompanyat ara de cops que ningú sabia de quin lloc procedien. La taula on es trobaven començà a sacsejar-se violentament i, quan tot aquest esgarrifall va passar, el veí es va posar el cap damunt l’espatlla per prendre la paraula: “Quin mareig”, és el primer que va dir, i va prosseguir amb el propòsit de contar la seva història. “Ei, que no us vingui caguera ara, que està tot controlat. D’ençà que vaig perdre el cap, en sentit figurat, perquè de tenir-ne, en tinc, a cada estona em veig empaitat per aquests tipus de fenòmens. Ja em disculpareu, si de cas. Jo abans tenia una papereria aquí al costat, a la cantonada amb Xifré, però com que quasi no es veia no hi entrava ningú, així que al final vaig haver de plegar. El que més hi feia eren fotocòpies i vendre pots de purpurina. Ara, una cosa he de dir-vos, avui només fan fotocòpies els pobres. Total, una ruïna. Com que també tenia llibres a la venda, anava a dir que venia llibres, quin optimisme, i no feia res en tot el dia. Al llarg del darrer any vaig tenir temps de sobres per llegir-me tres llibres sencers, que eren, per ordre de lectura, El càtar imperfecte, del Víctor Amela, El càtar proscrit, del Jaume Clotet, i Tanto va el cátaro a la fuente, però d’aquest últim no en recordo el nom de l’autor o l’autora, ja em sabreu excusar. El cas és que sota l’influx d’aquests llibres, i amb un manat d’espàrrecs, una caixa de calçots i una altra de carabasses, tot això recollit de casa dels pares, a Matadepera, i amb el meu nebot, que havia fet flauta des de primer d’ESO, vaig decidir-me a muntar una fireta medieval. I d’aquesta manera me’n sortia fins que un bon dia van començar les retallades a dojo i a mi em va tocar al cap. En aquella època van retallar molts caps, cosa que redundaria en la salut pública”. I, dit això, el veí va deixar el seu cap altre cop a la taula. Tot d’una, el senyor Bonastre va posar-se dret amb els ulls humits i va dir corprès, mirant al plat de Valdemorillo: “Benvolgut veí, en sortirem, d’aquesta”.