Dinamarca, Finlàndia i Suècia, baluards del model de benestar social, encapçalen el rànquing entre els 28 estats membres de la Unió Europea pel que fa al nombre de dones que han declarat haver experimentat algun tipus de violència física, sexual i psicològica des dels 15 anys; en canvi, alguns països de l’est i del sud d’Europa, entre els quals l’estat espanyol, obtenen uns resultats millors a la mitjana europea i molt millors respecte als obtinguts pels països nòrdics. Aquests resultats podrien fer-nos creure que som més civilitzats i més respectuosos amb els drets fonamentals de les dones que els nostres veïns del nord.
La font de la informació és l’Enquesta sobre la violència contra les dones publicada el 5 de març de 2014 per l’Agència Europea dels Drets Fonamentals (http://fra.europa.eu/en/data-and-maps/violence-against-women-survey/survey-information). L’enquesta està basada en les entrevistes realitzades a 42.000 dones d’edat compresa entre els 18 i els 74 anys. Les preguntes que els feren versaven sobre les seves experiències de violència física, sexual i psicològica (inclosa la violència domèstica) i sobre assetjament sexual (també al ciberespai), des dels 15 anys fins als 12 mesos anteriors a l’entrevista. També es va recollir informació sobre les experiències de violència viscudes durant la infància.
La dimensió del problema és enorme i per demostrar-ho basten dues xifres: el 33% de les dones europees -això és 62 milions de dones!- ha experimentat violència física i/o sexual des dels 15 anys; és a dir, 1 de cada 3 dones de la UE. Però és encara més rellevant el fet que el 67% de les dones enquestades varen admetre que no comunicaren a la policia ni a cap organització el cas més greu de violència a què havien estat sotmeses per part de la seva parella.
Ara bé, tot i que pot semblar que es tracta d’un problema que afecta especialment els països nòrdics (el 52% de les dones de Dinamarca afirmaren haver patit algun tipus de violència de gènere enfront del 22% de les dones de l’estat espanyol), no deu ser que el percentatge de violència registrat a les societats del sud i de l’est de l’Europa és inferior no perquè aquí no es donen tants de casos de violència, sinó perquè subestimem el problema? Potser les dones ni tan sols s’atreveixen a declarar tots els casos d’abús als quals es troben sotmeses? Probablement no ens hem adonat que la qüestió és més greu d’allò que podem inferir de les estadístiques: la hipòtesi a contrastar és que a l’estat espanyol es dóna un clamorós silenci per part de les dones perquè no gosen acceptar, reconèixer i denunciar totes les experiències de violència patides.
Allò que aquestes estadístiques oficials han revelat per primer cop és que es tracta d’un problema que té un gran impacte social i humà, tant per la seva extensió com per la seva natura, i que està afectant totes les societats europees. Una forma d’injustícia social que ataca directament la dignitat humana; en aquest cas, la dignitat i la llibertat de les dones.
Segons consta a la pàgina web de l’Agència Europea dels Drets Fonamentals, la publicació de l’enquesta ha provocat una allau de debats als parlaments d’un bon nombre d’estats membres de la UE (Àustria, Luxemburg, Eslovàquia, Malta i Regne Unit), i també ha estat objecte de discussions a organismes internacionals com l’ONU i l’OSCE, però no es menciona que hi hagi hagut cap debat al voltant d’aquesta enquesta al Parlament espanyol ni a cap altra institució o organisme espanyol competent en la matèria.
Aquest silenci no és casual: és el símptoma de la nostra indiferència davant fets que jutgem d’índole privada. És el resultat de moltes dècades, si més no, de segles, d’una moral privada basada en l’acceptació cultural d’allò que és una extrema expressió de la desigualtat per raó de gènere.
La violència contra les dones és una forma d’abús i de negació dels drets humans fonamentals contra la qual cal lluitar sense treva. Els casos de violència contra les dones que queden impunes són el resultat de l’encadenament de la no declaració, el no registre i la no persecució de la violència. És hora que ens adonem que vivim en la mentida amagant les conseqüències d’uns fets que es produeixen dins l’esfera privada però que tenen una gran rellevància pública.
