Pinotxos 3.0

Els pobles de la Terra som ben lluny de realitzar el somni de la comunicació que els dispositius electrònics ja han aconseguit. Les màquines estan superant les dificultats de comunicació entre els diferents llenguatges de programació i aconsegueixen difuminar les fronteres entre la intel·ligència humana i l’artificial, fent realitat així un nou “ordre mundial de les comunicacions”.

No podem dir el mateix de la comunicació intercultural, la qual continua essent un desideràtum. En algun aspecte, emperò, els humans superem moltes barreres i algunes fronteres, almenys en aquesta part del món occidental i en els indrets occidentalitzats: es tracta de la manera que tenim de divertir-nos i de compartir continguts a través de les noves tecnologies pel fet que els dispositius electrònics comuniquen entre si sense fronteres.

Els comportaments socials ja no estan influenciats només pel mecanisme natural de la imitació i aquest és un esdeveniment de caire antropològic i alhora sociològic de primer ordre. Avui en dia els models provenen dels algoritmes que les màquines han generat a través de complexos processos de data mining, gràcies als quals se’ns proposen patrons estètics i de conducta basats en anàlisis que permeten fer una previsió de l’èxit que aquests models obtindran entre els diferents públics.

Triomfen els models que amb antelació s’ha establert que seran els més exitosos perquè es coneixen els patrons de consum gràcies a la informació que generem contínuament mentre anem fent clics, posant “m’agrada” i “polzes cap amunt” per aquí i per allà dins el món virtual i, fins i tot, sense manifestar obertament la nostra opinió perquè les cookies rastregen tots els nostres moviments.

Els joves són esclaus de la imatge perquè són fills de la societat de l’espectacle i Internet n’és l’ecosistema perfecte. Com a petits pinotxos, els adolescents s’inicien en la vida adulta a través de les noves tecnologies, la majoria de les vegades a soles o acompanyats per algun coetani.

Internet ens proposa continguts sense descans: els adults sabem destriar i posar límits a l’ús de les noves tecnologies -no sempre, per descomptat-, emperò la majoria dels joves n’aprenen a través d’un perillós mètode de prova-error que els exposa contínuament als riscos del món digital perquè la tecnologia està pensada i dissenyada precisament per no tenir límits.

Així, no és d’estranyar que quan els joves surten de nit al món real del carrer res no els basti: les drogues i l’alcohol són el còctel perfecte que els permet viure les experiències més fortes que han tastat en el món virtual. Si en un videojoc de curses de cotxes t’estavelles a 200 km/h, no passa res; el joc s’acaba i tornes a començar. En la vida real, acabar estampat amb el cotxe dels teus pares no dóna l’opció de reiniciar; no és permès començar la partida des de zero.

El país de xauxa d’avui és Internet: “el país més bell d’aquest món”, diria Pinotxo, el protagonista del conte infantil traduït a més llengües, “una vertadera Cucanya” on els joves poden passar les jornades gandulejant i divertint-se del matí al vespre; on avorrir-se no és possible perquè sempre estan en companyia d’algú també disposat a passar-hi el temps; on estar alegre és sinònim de compartir experiències a través de les xarxes socials, dels selfies, dels xats, dels videojocs i dels milions de recursos que ofereix la Xarxa. Al món de xauxa-xarxa tots els desitjos són instantàniament satisfets.

En la primera i amarga versió del conte de Collodi, Pinotxo acabava penjat d’un arbre pel Gat i la Guineu. Els lectors entusiastes de L e avventure di Pinocchio demanaren a l’editor del primer volum (publicat el 1883) que l’autor canviés el final de la història perquè no podien suportar que el seu heroi morís. Finalment, en la reedició del conte, Pinotxo continua amb vida; és a dir, supera totes les proves d’iniciació i es converteix en un nin responsable.

Ja ens agradaria canviar el final de moltes històries reals que no es poden arreglar! No tothom té la sort de comptar amb un personatge com la Fada de Pinotxo que l’ajuda, el conforta, l’adverteix i finalment, gràcies a la possibilitat de reescriptura de la qual l’autor va fer ús, el salva. El món virtual t’ofereix l’opció del reset ; en el món real arreglar les coses, quan és possible, costa molt més: no és immediat ni és cap joc.

Més continguts de

El + vist

El + comentat