OPINIÓ

Amb els perdedors

Guanyar sempre, indefinidament, és una il·lusió, és un somni irrealitzable, perquè al llarg de la vida només podem aspirar a moments de plenitud, de felicitat efímera. És així precisament perquè la realitat se’ns resisteix: és dura, imprevisible, ens sorprèn –per sort també positivament–, sovint ens fa mal. És tot el contrari dels somnis: la dimensió on tots els desitjos s’acompleixen, les coses són com volem que siguin, sempre tenim la raó i els altres ens complauen en tot moment. En el món real, aquests són els privilegis que ens poden concedir els diners, almenys fins a un cert punt.

D’aquí provenen les ganes de triomfar, de fer-se famosos, la raó de tanta compra compulsiva de bitllets de loteria durant les festes del Nadal: per evadir-se de la realitat, d’allò que ens ferma a la nostra rutina i que no volem veure, la fatiga de viure.

Perdre, qui vol perdre? Qui està disposat a perdre un amic, diners, la feina, la tranquil·litat, la casa? Perdre, no volem perdre ni tan sols un partit de futbol! Emperò, en el millor dels casos, una llarga vida és experimentar la corba del creixement durant la joventut per seguir endavant perdent gradualment facultats i energia.

Com l’ingenu “Joanet de la gerra” de la Rondalla Mallorquina de Mn. Antoni Maria Alcover, hem desitjat posseir sempre més i més, fins a l’infinit. De forma il·lusòria hem cregut que els nostres estalvis d’assalariats o de petits i mitjans empresaris podien créixer il·limitadament, com ho fa el profit per als grans capitals i que, d’aquesta manera, podíem protegir-nos davant les incerteses materials del futur. Desitjàvem pujar ràpidament en l’escala social –la “favera” de la rondalla– però el retorn a la gerra és la imatge crua del resultat de l’esclat de la bombolla immobiliària que alguns pocs provocaren intencionadament.

Sortadament, ens estem desvetllant de l’estat de torpor intel·lectual, i en conseqüència moral, en què hem viscut. Els ciutadans, sobretot els dels països del sud de l’Europa, som més conscients de les injustícies que patim quan, per exemple, els governants intenten persuadir-nos que per “salvar” les finances públiques hem de pagar durant generacions els interessos del deute públic que han comprat els “generosos” inversors privats i quan volen fer-nos creure que és insostenible un sistema de provisió pública dels serveis educatius, socials, sanitaris, fonamentat en la prestació de serveis per part de treballadors públics pagats directament per l’Estat: quan ens diuen que tots hauríem de ser empresaris –emprenedors– per poder-nos guanyar honestament la vida com si els treballadors públics fossin uns paràsits per a la societat.

El nostre modern Goliat són els gegants de les finances i de les grans multinacionals que decideixen el destí de les nacions. Cadascun de nosaltres és una minúscula cèl·lula del David col·lectiu que representa la victòria de la intel·ligència damunt la força, com en el mite arcaic dels nostres avantpassats foners.

Estar amb els potents avui és no voler pensar ni reflexionar ni prendre plena consciència de les injustícies que pateixen dia rere dia milions i milions de persones d’arreu del món.

La pensadora francesa Simone Weil (1909-1943) concebia l’odre social com un equilibri de força, el qual només és possible en una societat organitzada on les injustícies es castiguen entre si en un moviment de perpètua oscil·lació. S. Weil argumentava que només l’equilibri pot anul·lar la força i que per aconseguir-ho, la societat ha d’intentar compensar els braços de la balança afegint pes al plat més feble: la part dels desposseïts dels drets humans i socials, dels qui sofreixen les injustícies.

L’expansió dels privilegis de l’1% de l’1% de l’1% dels individus que poblen el nostre món (la revista 'Forbes Magazine' xifrava en 1.100 les persones del món que posseeixen conjuntament un patrimoni de 4.500 miliards de dòlars; és a dir, 1 persona de cada 6,4 milions al món té un patrimoni mitjà de 4 miliards i cent mil dòlars) crea automàticament –com si d’una llei mecànica es tractés– una contracció en els drets socials i en les condicions de vida de la resta de la humanitat.

Avui dia, com des dels temps immemorials, estar de la part dels perdedors és un bon senyal perquè són les dificultats les que ens fan obrir els ulls i despertar-nos a la realitat. La forma virtuosa de “perdre” seria elegir-ho: es tracta del camí de la santedat per a totes les religions i per a tots els savis, un camí al qual s’arriba a través del raonament, d’un procés racional de “renúncia”, d’apagament de les vanitats del “jo”, de contracció dels interessos particulars.

Sigui com sigui, hem d’aprendre a estar agraïts a les dificultats, a saber-nos part dels perdedors, no per masoquistes ni moguts per sentiments negatius d’enveja, sinó perquè, en aquest món massa desequilibrat –on pesen desproporcionadament les voluntats dels pocs guanyadors–, hem de ser una força que propiciï l’equilibri inestable de la balança de la Justícia.

Mai per guanyar-ho tot aixafant el contrari –com sempre ha passat a les revolucions– sinó per millorar un poc, per recuperar alguna de les conquistes socials; sempre disposats a canviar de bàndol, una vegada complerts els objectius legítims, per no instal·lar-nos còmodament en els privilegis que són l’arrel de les injustícies.

Més continguts de

El + vist

El + comentat