OPINIÓ

De vella i nova política

La democràcia, el poder de la majoria exercit a través de complexos equilibris de forces entre diferents classes, grups i moviments socials, no és un bé absolut, sinó un mitjà en funció del bé comú. Si fem de la democràcia representativa un bé absolut, la convertim en objecte d’idolatria, com succeeix amb el poder, el diner, l’estat, l’economia, la nació. Si absolutitzem la democràcia, l’allunyem de la recerca de la justícia, de la llibertat, del bé públic o comú a què ha d’aspirar.

De la mateixa manera, no basta invocar la democràcia cada cop que s’insinua el totalitarisme, quan les passions col·lectives es reforcen les unes amb les altres fins a convergir en un pensament únic dominant, si l’hem reduïda a un principi purament abstracte i merament formal.

És en aquest sentit que recobra molta força la idea que apuntà la pensadora Simone Weil en el 'Manifest per la supressió dels partits polítics', un breu escrit que fou publicat per primer cop en una revista francesa el 1950, quan feia set anys que havia conclòs el seu breu pas per la vida (París, 1909 – Ashford, 1943).

En síntesi, Weil ens ve a dir que la noció de voluntat general concebuda per Rousseau a 'El contracte social' (1762) consisteix a pensar no que una cosa és justa perquè la vol el poble, sinó que la voluntat general té majors probabilitats que qualsevol altra de ser justa si es donen dues condicions: (1) si el poble que pren consciència de la seva voluntat i l’expressa, aconsegueix alliberar-se de les pressions que crea la passió col·lectiva, i (2) si no es limita a triar els seus representants (democràcia representativa), sinó que aconsegueix expressar la seva voluntat amb relació als problemes de la vida pública a través de formes de democràcia directa com l’assembleària.

Weil constatà que els partits polítics no permeten que es compleixin aquestes condicions i d’aquí deduí la impossibilitat que mitjançant aquests s’obtingui una visió del bé comú: el dogmatisme, el control damunt el pensament dels militants i la limitada amplitud de mires intel·lectuals són alguns dels defectes estructurals que, malauradament, trobem presents amb diferents intensitats en els partits encara avui dia. Simone Weil denuncià sobretot el fet que els partits tenen per objectiu créixer i prosperar, com si d’un organisme es tractés i, per això, necessiten fomentar la idolatria de si mateixos: són organismes autoreferencials i per definició 'partidistes', la qual cosa significa que divideixen.

En quina mesura podem avui compartir la visió dràstica de Weil respecte d’un dels pilars de la cultura política occidental? Podem estar més o menys d’acord amb aquesta visió, però, allò que es va fent palès dia a dia és que el nou escenari polític a què ens han conduït els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques del 24-M obliga els vells partits a cedir part del 'terreny', és a dir, part dels seus interessos, i als nous els exigeix dur a la vida de les institucions les maneres de democràcia directa de les quals molts s’han nodrit. La cessió o pèrdua de poder és una cura d’humilitat dura per a qui té molt a perdre; de fet, cap partit se l’aplica voluntàriament.

L’acció ètica i política de l’individu ha d’aspirar a omplir l’espai immens existent entre la necessitat i el bé, a construir l’espai del bé comú a través de la formació d’una consciència cívica sempre atenta davant el poder que exerciten els partits polítics i davant la potència destructora del 'nosaltres' que creen les passions col·lectives.

Tant de bo els partits acabats de néixer aprenguin dels errors dels seus germans grans i no es creguin imbatibles, inexpugnables, posseïdors de la veritat i de la justícia; tant de bo no oblidin que en la realitat dels fets les passions són gairebé sempre més fortes que la raó i obscureixen la lucidesa del pensament. Com ens advertí Rousseau, la voluntat general existeix per protegir els individus del poder de la massa, no per sotmetre'ls-hi.

Més continguts de