L’ENTREVISTA

Montserrat Carulla: “Estic disposada a entrar en una llista electoral per assolir la independència”

El campanar de l’església de Santa Eugènia de Saus adquireix un to daurat sota el sol de tarda d’aquest octubre inusualment càlid. És el campanar que va captivar Montserrat Carulla l’any 1975. El va descobrir de camí cap a Barcelona després d’haver passat un cap de setmana a la casa que el seu amic Terenci Moix tenia a Ventalló. Des de llavors, l’actriu té casa a Saus, al cor de l’Empordà, on troba la pau que necessita per descansar del brogit de Barcelona i de la voràgine d’una professió, la d’actriu, que exerceix des de fa més de 50 anys amb la mateixa passió que el primer dia.

Què la va fascinar de Saus?

Quan hi vaig comprar la casa era un poble fantasma. No hi havia pràcticament ningú, i hi vaig conèixer uns personatges molt pintorescos. Tot just entrar al poble vaig trobar-hi aquella pau, aquell silenci... Vaig veure aquesta casa on som ara que estava en ruïnes. Vaig assabentar-me que era de l’advocat Isern i Dalmau, i vaig anar-lo a veure a Barcelona. Em va dir que me la vendria només si la volia per viure-hi i no per tornar-la a vendre. En aquella època aquestes cases es venien per mig milió de pessetes, però per a sorpresa meva ell me’n va demanar només 50.000 pessetes. Vaig veure que em feia un regal i ell va admetre que era per les estones bones que li havia fet passar com a actriu. He trigat 25 anys a reconstruir-la. Ho vaig anar fent de mica en mica, primer un tros, després un altre. Quan el paleta em veia per la tele sabia que les coses anaven bé i que li donaria feina per fer un altre tros de casa.

Ara a Saus s’hi han arreglat moltes cases i hi viu més de gent de fora. ¿Hi continua trobant el repòs d’abans?

Sí. Arribo aquí, em trec el cap i el deso en una cadira, i miro de no pensar en res, i de fer aquesta cosa meravellosa que és badar. Aquí bado molt. Vaig a l’Escala a veure el mar, a sentir la seva aroma, a escoltar-lo quan està enfadat... I m’agrada la tramuntana. Penso que és una cosa genètica, perquè la meva mare és del Montsià, d’un poble on hi bat forta, la tramuntana, com aquí. És un vent net, que ve de cara, que et treu els pensaments que no t’interessen. Sentir com la seva força et dificulta caminar ho trobo fantàstic.

Està en plena gira de l’obra La iaia. Se n’han fet més de 600 representacions i en té contractades fins a l’abril. S’hi sent bé, interpretant aquesta iaia?

Sí, tot i que el meu fill, Roger Peña, la va escriure pensant no en mi, sinó en la seva iaia, és a dir, la meva mare. I sí, m’hi sento bé perquè és un personatge rondinaire, que es fica en tot, que emprenya el nét, però que és una persona capaç d’estimar, de sacrificar-se pels altres. L’obra parla de diferents generacions, dels problemes de la gent molt jove, que en tenen molts, de la gent de mitjana edat, i de la gent gran. I ho fa sense transcendència, des d’un punt de vista humorístic i divertit, i la gent s’ho passa bé.

És un homenatge a les àvies?

En aquests moments de crisi moltes famílies que estan a l’atur sort en tenen de l’àvia o l’avi, que aporten la seva pensió perquè en visqui tota la família. Crec que és bo que a totes les famílies hi hagi una iaia. De vegades són impertinents i és difícil aguantar-les, com em va passar a mi amb la meva sogra, però si són avis i àvies normals resolen molts problemes, donen escalf a les famílies i, si cal, hi aporten el que estan cobrant de la seva pensió. O sigui que beneïts siguin les iaies i els avis.

Es retirarà amb aquesta obra?

Sí, però cada vegada tenim més bolos. Vaig dir que em retiraria quan s’acabés La iaia, i que em retiraria tenint el cap molt clar, abans que em facin fora. He conegut grandíssims actors que han estirat massa el temps, que han continuat fent teatre i ens feien patir molt perquè es quedaven en blanc. Jo em vaig jurar que no em passaria el mateix. Em vaig dir: “Carulla, ara que estàs en plenes facultats, més val que te’n vagis que no pas que t’acabin fent fora”.

I quan La iaia abaixi el teló?

M’inventaré una altra cosa. De fet, ja en tinc una de mig planejada, semblant a L’itinerari de les paraules, que fa anys em va portar a recitar per diversos pobles. Tinc 84 anys, però estic molt bé de salut i em temo que duraré molt encara. I sense fer res no m’hi sé estar. Estic preparant una recopilació que es titularà Desem la falç i utilitzem les paraules, i parlaré dels personatges que m’interessen per explicar què és Catalunya i cap on va. Recitaré poetes i escriptors catalans, i algun de castellà, com ara Machado.

¿Ho farà perquè tem enyorar el públic?

Ho faré per la necessitat d’estar activa, de col·laborar amb la societat en el moment que estem vivint. Hi he participat sempre, abans que es parlés del procés.

¿Sempre ha sigut independentista?

Tota la vida. Quan ens prohibien parlar en català al carrer i a l’escola, jo em sulfurava. El meu pare, que ho havia passat molt malament al camp de concentració i després a la Model, em deia: “El soldat vençut calla”. I jo em deia: “Molt bé, callo, però per dins continuo protestant”.

Com veu el moment actual?

Esperançador, però no ens hem de confiar. Esperançador perquè hi ha un poble darrere de la idea, i no ens mouen els que manen. Els polítics s’aprofiten d’aquest moviment cívic del carrer que demana la llibertat del nostre poble. Dels polítics no me’n refio, però al carrer sí que me’l crec. No es poden posar portes al camp. El poble vol la independència i estic segura que l’aconseguirem. Tinc una ampolla a la nevera per brindar i ens hem d’afanyar perquè vull ser-hi a temps

Anirà a votar el 9-N?

I tant que sí! I, si cal, que es faci una declaració unilateral d’independència.

¿Aniria en una llista electoral sobiranista com a representant de la societat civil, com s’ha ofert Lluís Llach?

Sí. No he volgut ser mai de cap partit, però si es fa una llista de país amb gent de la societat civil per aconseguir la independència, estic disposada a entrar-hi.

Més continguts de