OPINIÓ

Agonies d'agost

Arriba l’agost, com sempre carregat de calorada. Aquí, a Can Picafort, hi ha bona ocupació hotelera: hi ha més de deu mil llits ben estirats, desitjosos de fer-hi dormir el més selecte de cada casa. Com sempre, les terrasses dels bars i restaurants són ben plenes de famílies que mengen hamburgueses, pizzes i algun arròs estrany, de sofregit amb dubtes, i tothom té aquesta cara vermellosa, avergonyida i pròpia de qui ha passat massa hores a la platja o dins el forn. Els carrers fan olor de fregit, de fruita podrida, de crema solar i cartró mullat i sec i tornat a mullar de pixum i aigua beneïda. Els turistes es mouen tranquils i somnolents, entren i surten de les nostres aigües hospitalàries, i s’arrebossen en l’arena fina, groga i bruta com serradís; es miren les tovalloles estampades que exhibeixen els pakistanesos, que s’ha apropiat en una desena d’anys de tots els negocis de vendre birimboies als turistes. Els pakistanesos són sorruts i callats —mai no suen, ni riuen, i sempre tenen el mòbil a la mà—, i fan molta feina: pràcticament és impossible passar davant d’algun dels seus negocis i veure’ls tancats, sigui l’hora que sigui. Els agrada regatejar, són impenetrables i van molt a la seva. No parlen ni una gota de català, però tampoc res que no sigui una pasta verbal feta de xifres i consignes comercials, internacional perquè està feta de retalls d’anglès i de ganyotes. Quan tanquin les botigues, a mitjan setembre, desapareixeran, i ningú sabrà on s’amaguen, és un altre gran misteri d’aquesta terra. Fa trenta anys, aquesta mena de negocis —venen ulleres de sol barates, samarretes amb inscripcions iròniques o grolleres, matalassos inflables, etc.— els portaven famílies mallorquines. Aquestes famílies ara ja s’han jubilat i tenen els fills que són advocats o es dediquen a la pirotècnia, i cobren la renda als pakistanesos, etc.

    Amb això vull dir que l’estiu ha arribat, i amb ell els debats de sempre, a Mallorca, o arreu dels cèlebres i sempre discutits Països Catalans. Des de fa uns anys, tot passa per debatre què fer amb el turisme, si hi ha massa febre, ciment o gentim, si ens ho estem agafant o no massa a la valenta. No sé què se n’ha fet del debat sobre els habitatges de lloguer turístic; segurament s’ha solucionat el tema només perquè n’hem deixat de parlar. Jo investigo pel meu compte i veig que tothom continua fent el que li dona la gana. Què hi farem. Si no pots dormir, tanques la finestra i et poses taps a les orelles. Si tens molta calor, sempre pots donar més força al ventilador del sogre, o mirar de posar més gel al sifó consuetudinari. L’estiu ofereix oportunitats màgiques per a fer diners —també s’ha de dir—: fer l’agost és més fàcil aquest mes d’agost que no al novembre. Podem fer l’agost venent gelat, o passejant dones casades amb barca de motor, o despatxant escamarlans congelats, que farem passar per frescos, arribats ben d’hora des de Sóller.

    Els polítics tenen el seu joc teatral, que durant l’estiu agafa un airet propi, de comèdia de festa major. Els catalans amenacen amb una altra tardor calenta, però fa massa temps que fan el mateix: faran un onze de setembre fotogènic, i després viuen de la festa fins Nadal, que l’endemà és Sant Esteve i toca menjar canelons. Ara s’escarneixen entre si mateixos, perquè escarnir Espanya surt molt car, i a la presó no sé si hi tens aire condicionat. A Madrid fan promeses que es basen a prometre que prometran, i a Palma esperen ser ben rebuts a palau, però tanmateix es riuen de nosaltres a la cara, tinguem aquí un president conservador o una presidenta feminista, amb vestit de flors i somriure pontifici. A veure si aquest agost fa tanta calor que ni els terroristes s’animen a fer-nos arribar la factura de la seva agonia espiritual.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat