OPINIÓ

Siau benvinguts

Dues realitats que es donen alhora: l’arribada de milions de persones a les nostres costes, que són immediatament benvingudes i aclamades, fins i tot tractades amb tots els honors perquè ens porten riquesa –tot i que també destrucció ecològica i desgavell– i la reticència, el menyspreu, la por que provoquen arreu dels països europeus amb vorera a la Mediterrània –la mateixa vorera ara atapeïda de turistes torrats– alguns milers de persones que han de ser rescatades d’alta mar per no acabar mortes, ofegades o desnodrides.

Gairebé tothom davant del fet dels immigrants mostra sentiments ambivalents: per un costat, la humanitat comuna ens ha de portar al rescat sense cap dubte, a no deixar que éssers humans indefensos i desarmats acabin morint com animals (si fossin animals, però, als nostres països aixecarien moltes més simpaties, em sembla; i deixaríem ofegar-se els nàufrags d’un nou Titanic?), i per l’altre, la idea segons la qual "aquí no hi cap tothom", i que si s’han posat en perill i llançat a la mar ha estat per voluntat pròpia, i que els nostres sistemes sanitaris i xarxes de solidaritat ja estan prou col·lapsats; a més, se’ns diu en veu més o menys baixa, "aquesta gent aquí no s’hi pot quedar", perquè no hi ha ni feina ni lloc per a tothom. (Només vull recordar que Espanya té vint milions menys d’habitants que França.)

Aquest conservadorisme instintiu és present en àmplies capes de la població nostrada, també les que voten partits progressistes. Són aquests els que temen que, d’acollir d’acord amb el codi ètic humanista i progressista, donarien ales als partits de dretes, fins i tot als partits feixistes, que saben treure rèdit electoral de les pors i ignoràncies de bona part de la població, no només la més desfavorida o que pateix les conseqüències més pernicioses de la precarietat i la desigualtat. És aquesta part de l’electorat la que més escolta els partits d’extrema dreta o de dreta presumptament moderada, la qual acaba mostrant que els fets els donen la raó, i que, a l’hora de la veritat, els progressistes estan fent cas a les seves demandes de tancament. El cost electoral que podria tenir arribar a un acord amb els governants dels països implicats sempre serà menor que el cost de no fer res i acabar veient com els problemes es corrompen per a major glòria de la dreta més rància.

Els partits que haurien de governar la cosa són víctimes de la mateixa por que paralitza la població. Veiem que ni és possible un acord entre progressistes d’un mateix país per formar govern, quan el que caldria és un acord entre governs d’esquerres i dretes a escala internacional per fer front a una crisi que cada dia s’emporta desenes de vides humanes. Els mateixos que tenen por d’encarar el problema amb valentia es trobaran que un dia el problema serà tan gran que ni les més grans dosis de coratge i equanimitat i bona fe podran fer res per solucionar-lo. És ara o mai, però ara tenim una ministra que exigeix "permís per rescatar…". La infàmia té infinites màscares.

Més continguts de

El + vist

El + comentat