EscriptorA les nostres societats –a l’Occident, en direm, més o menys ric– tenim una relació particular amb la vellesa. La vida als nostres països cada vegada és més llarga; això ha capgirat radicalment la campana de població. Hi ha més persones d’edat avançada que mai no n’hi havia hagut en la història humana. Això, que és una tendència, afegit a les taxes de natalitat a la baixa des del 1980, configuren un paisatge humà estrany i enrarit: països de vells que ja no treballen –sovint jubilats a la força–, que han de ser mantinguts per un sistema de pensions que difícilment es pot nodrir d’una població jove que no és prou nombrosa ni per cotitzar tot el que cal ni per fer-se càrrec amb el seu nivell d’ingressos de les despeses dels membres més grans de les seves pròpies famílies.
La generació del boom, els nascuts entre 1945 i 1968, per exemple, han tingut moltes oportunitats: han gaudit de més possibilitats d’accés a feines que els que han vingut després, per exemple nosaltres, els de finals del 70 o inicis dels 80. Aquesta generació fins i tot ha estat qualificada, un poc ignominiosament, de “generació tap”, perquè mentre els joves no trobaven feina, els seus predecessors en podien arribar a tenir dues o tres, a més de dues —o tres— residències mentre els era impossible, als joves, l’accés al primer habitatge.
Ara, tota aquesta generació ja està jubilada, i s’ha de mantenir per un sistema de pensions que està fent fallida a ulls veients. Al mateix temps, sap que les cures i l’assistència que necessitaran durant els anys que vindran no podran ser prodigades pels membres més joves de la seva família, que necessiten treballar, i que, per poder continuar vivint amb dignitat, o bé hauran d’entrar a una residència o bé conviure amb un assistent que els ajudi a qualsevol hora del dia, i per pagar-lo hauran de dedicar la integritat de la pensió o bé desfer-se d’alguna propietat (de valor vertiginosament minvant). Fer-se gran en el món que es perfila els propers vint anys no és una perspectiva de les més agradables.
Tota la societat haurà de repensar de quina manera reordena les seves prioritats. La crisi del virus ha fet evident la vulnerabilitat absoluta dels més grans a les residències, i fins i tot la falta d’empatia davant d’una mortaldat que sobretot s’ha encebat amb els més provectes de la tribu. Al meu parer, com a societat, s’ha estat negligent; s’hauria d’haver entrat amb més urgència a les residències i haver gestionat els contagis amb més severitat. Sovint sembla que sí, que els vells fan nosa, o que tothom accepta que les vides més longeves ja han fet el seu camí i per tant no hi tragèdia ni drama en la seva postergació.
Aquest envelliment, el paper de les persones grans, el seu esborrament de la vida civil, la manca de visibilitat que tenen als mitjans, i a les xarxes –o fins i tot a les formes d’oci audiovisual– fa que la vellesa i les seves xacres, problemes i necessitats siguin un tema tabú. Els cabells blancs sembla que et transformen en un ésser d’un altre planeta: un món més lent i difús, sense cap altra necessitat que no fer gaire nosa.
