L’enrenou que s’ha produït a Espanya entorn de l’afer del relator –la trista figura que podria assistir a les negociacions entre representants catalans i espanyols de cara a donar fe del que s’hi parla, amb una pretesa objectivitat–, ha estat tan còmic com indicatiu del pa que s’hi dona.
El relator, que ni tan sols és un mediador, que ni tan sols és algú que busca que s’arribi a un acord, sinó només una presència més o menys notarial, un simple apuntador del que s’hi ha dit de cara a poder fer evidents els temes tractats per sobre del pim-pam-pum polític consuetudinari –i de les mentides estratègiques d’uns i d’altres contendents– ha aixecat una polseguera immensa, i les acusacions contra el govern socialista que finalment sembla que vol cedir a la presència d’aquesta figura, han estat hiperbòliques, com si pel fet de parlar amb un relator s’hagués de trencar Espanya.
El panorama polític espanyol fa moltes dècades que és còmic, grotesc i ple d’exageracions políticament interessades, però que s’arribi a parlar d’ETA com a comparança amb l’embolic independentista per la simple presència d’un relator fa que tot plegat agafi un aire de sainet groller, de comèdia negra que fa molta pena. Hi ha arreu de l’Estat uns aires de vertadera croada contra Catalunya i contra el suposat progressisme que s’hi pot mostrar condescendent, comprensiu o pactista, tot amb l’excusa d’arrabassar-li la presidència a Sánchez o abocar-lo a eleccions, de les quals se n’espera un ascens del trident de dretes. I tot a les portes d’un judici polític, davant del qual les coses del país s’embolicaran més i més de foscor, repressió, mala bava contra la minoria nacional que es va atrevir a votar i a qüestionar la unitat d’Espanya. No és un judici polític, ens diuen, però el fan dependre de la crida a les eleccions de la propera primavera… Tot fa molta pudor. Hi ha dies en què l’aire fa olor de guerra civil, d’oli de ricí i de calabós amb rates.
L’únic que manté la situació calmada és que l’exèrcit està al servei, encara, d’un cert sentit comú i que obeeix les ordres del ministeri, que ara governen els socialistes. Amb el PP al govern, l’ocupació militar de Catalunya estaria a l’ordre del dia: un 155 perpetu, i ara amb el suport d’unes armes més esmolades encara, i tot davant d’un espanyolisme que aplaudeix i s’hi rabeja porcament, convençut pel seu propi fanatisme i ànsia de domini.
Això quan el PSOE no ha aprovat els seus pressupostos, i pot allargar la legislatura gràcies al vot dels independentistes, que si no cedissin obririen el pas a una dreta que fa uns escarafalls ominosos i que només espera el seu torn per complir les pitjors promeses del seu llibre negre.
Tot plegat està massa crispat, cosa que encara fa més difícil, o directament impossible, esperar que els polítics catalans tinguin un judici just i que siguin garantits els seus drets de defensa. Ara mateix, Espanya és un desori, una soll. Tot apunta que contra Sánchez, és a dir, contra Catalunya ara que s’ha aconseguit equiparar les dues coses retòricament, es farà una manifestació horrorosa, amb aires bel·licistes, que tindrà també com a lema el desig que als polítics catalans empresonats els caigui a sobre una condemna terrible. Tanmateix, mig PSOE està contra aquesta operació de pactisme cosmètic, perquè s’acosten eleccions autonòmiques i la lliçó andalusa és encara ben fresca.
Els aires de Veneçuela bufen ara a la Península, almenys això sembla segons a quines hores. La dreta està tan assedegada de poder que fins i tot deu sentir temptacions d’autoproclamar-se cap de govern, com ha fet l’opositor a Veneçuela, també amb una excusa de salvapàtries. Però bé: mai no passa res. Tot queda en foc d’encenalls i punyalada retòrica, cosa que sovint ho fa més insuportable i tot.
