La gent de la nostra generació, els nascuts entorn dels anys 80, no sabem què és viure en dictadura. Ho hem anat descobrint gràcies als llibres, les pel·lícules i els testimonis dels nostres familiars i amics més grans. El franquisme és per nosaltres una cosa grotesca, més que terrible, risible i tosca, miserable tant en les seves bases ideològiques com en la mena de societat que se’n va derivar. La premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx ha explicat admirablement que els efectes d’una dictadura no s’esborren de l’ànima de les persones així com així. Les dictadures podreixen els hàbits comuns, les mentalitats, les intel·ligències.
No basta dir-se demòcrates i de sobte començar a ser-ho, com es va creure Espanya a partir de 1975. La mentalitat autoritària perdura, no arriba de sobte l’hàbit negociador, la ironia i la retòrica democràtiques, la cultura del pacte, tot això triga generacions a arrelar, més i tot si, com a Espanya, no hi ha cap assignatura a les escoles i als instituts que parli obertament de política, ciutadania, debat públic i valors comunitaris. Vam arribar a l’edat de vot sense saber què eren unes eleccions i per què servien, com funciona un simple ajuntament, què distingeix una llei justa d’una d’injusta, etc., per no parlar de l’obvi reconeixement de la diversitat ideològica i d’identitats que trobem al país. La falta de cultura democràtica és encara present. No ens han de sorprendre, doncs, certes coses. Si nosaltres derivem d’això: ¿com no han de ser les ments dels líders polítics que, no només van ser criats durant la dictadura, sinó que no han renegat del que aquesta va ser?
El que ha passat a Catalunya era previsible si tenim en compte la mentalitat autoritària del conservadorisme nacionalista espanyol, que hereta del franquisme massa rèmores i hàbits. En aquest espai d’opinió ho hem anat avançant des de fa mesos: atacaran. El que esperàvem, potser amb optimisme, és que tractarien de donar a tot plegat una pàtina de legalitat, de formalisme reglamentari. Però ja ho tenim aquí: detencions i decomisos sense ordre judicial, un desplegament de la policia militar que no hem vist mai contra cap organització criminal. Estan tractant l’independentisme, que simplement està muntant un plebiscit de resultat encara incert, com si fos un moviment perillós per a la integritat de les persones. Els independentistes no són narcotraficants, ni tan sols són gaire nacionalistes. Són simplement demòcrates que no creuen que cap llei ni vet judicial pot interferir en un dret d’autodeterminació que emparen les Nacions Unides. I tenen al seu costat l’opinió pública internacional.
Viure en dictadura deu ser una cosa així, ara ho sabem. No hi ha por obertament confessada, però sí inquietud, inseguretat i una negra sensació d’impotència. Quan t’envolta l’arbitrarietat, quan tot pot ser prohibit, quan la llibertat d’expressar-te perilla, només et queda l’orgull i una íntima, inexpugnable, sensació de llibertat. I això no s’esborra. És increïble comprovar també quanta gent cita els seus pares i avis com a referents en la posició llibertària que ara volen mantenir. Són els efectes d’haver perdut una guerra, encara, i la sensació que aquesta confrontació no s’ha d’avortar perquè estem ja en un altre segle, aquí ja no hi ha espai per a les imposicions no volgudes. ‘Votarem’ ja és sinònim de ‘serem’.
“No importa com sigui d’estret, el camí / com de carregada de càstigs sigui la sentència / sóc l’amo del meu destí / sóc el capità de la meva ànima”. Els versos de William Ernest Henley. Poden imposar però no aconseguiran esborrar el que 40 anys de dictadura no va poder dominar ni amb el garrot vil. Catalunya ja ha marxat. Ha de recuperar els detinguts però el dany, a més d’un trampolí, ja és irreparable.
