OPINIÓ

Còctels i lliris

Ens sol agradar veure com la gent es manifesta en defensa del que creuen que són els seus drets i llibertats. Ho veiem cada dia per la televisió: hi ha manifestacions més o menys cordials o contundents arreu del globus, aquest estiu a Hong Kong.

Vèiem com els joves d’allà s’organitzaven de manera admirable, gràcies a les tecnologies burlaven les tecnologies repressores i d’identificació, posaven l’enginy i la química al servei de la creació d’una inestabilitat que obligués el govern de la Xina a canviar les polítiques de retallada de l’autonomia relativament liberal de la qual gaudeix l’antiga colònia britànica. També tenim fresques les imatges dels armilles grogues, francesos i alemanys, que van sorgir a cremar-ho tot quan els van dir una cosa tan ecologista com que els pujaven el preu dels carburants.

El món d’avui és el món de la insatisfacció més o menys justificada: no hi ha cap democràcia del món, per molt fines que siguin les seves lleis, que no hagi deixat a l’estacada o bé les minories o bé les dones, els immigrants o amplis sectors de treballadors que no han pogut adaptar-se a les exigències de l’economia global.

La frustració i la lentitud de les respostes polítiques, sumat a les estratègies de persecució de la dissidència que massa sovint motiven en els estats, acaba abocant a un panorama d’aldarulls més o menys inevitables. Viure en democràcia no exclou assistir a la violència, la institucional que busca perpetuar privilegis i poders, i la informal dels que així vehiculen l’única manera de fer-se veure i atreure l’atenció cap a les seves demandes.

Tot canvia, però, quan és sota el nostre balcó que es produeixen els aldarulls. Quan ja no només es cremen contenidors, sinó locals, o els nostres propis cotxes. O quan és la violència policial la que enrabia i esperona, incentiva respostes populars cada vegada més incendiàries. Quan no et deixen votar, i quan la mobilització massiva i pacífica, la que ni tan sols trenca un vidre o incendia un contenidor, costa altes penes de presó perquè se l’equipara a un tumult, llavors només queda o bé tòrcer el cap o bé fer tot allò que no has fet però que tanmateix t’ha costat la llibertat. Al final, amb el còctel Molotov a la mà pots acabar a la cel·la del costat de qui portava només un lliri o feia discursos pacifistes. Però entre una cosa i l’altra hi hauria d’haver més camins. Si no, el país es transforma en un manicomi.

Hi va haver més inestabilitat dimarts o dimecres a la nit a Barcelona, amb fogateres cremant no gaire lluny de les terrasses on els turistes continuaven menjant paella, que no aquells dies del setembre del 2017, quan unes mobilitzacions que només van trencar dos cotxes de la guàrdia civil han acabat costant nou anys de presó a dos activistes que van enviar, a més, la gent cap a casa.

Això no pararà així com així. Transformar-te en violent perquè tanmateix diuen que ho ets no t’acosta a una solució sinó a un escenari a la basca, que tampoc no porta a cap altra republicanisme que no sigui el retòric.

 

Més continguts de