L’única solució que Espanya ofereix per Catalunya és sotmetre-la a la legalitat vigent, i sovint ni això, sinó tot el contrari: reformes recentralitzadores s’endevinen ben aviat. Des del nou govern de Sánchez no s’ha posat res de rellevant, ni tant sols cap engruna d’acord, damunt de la taula. No hi ha cap voluntat de solucionar el problema; no hi ha cap possibilitat d’asseure’s a cedir en res. I si els polítics, que han de ser els més assenyats de cada casa, no solucionen res: per què serveix la democràcia, doncs? És a dir, si els responsables polítics democràtics no saben fer política ‒asseure’s, arribar a acords, oferir aquests acords al seu electorat, etc.‒, de què serveix tenir-ne? A veure si l’ascens de l’autoritarisme malcarat no vindrà d’aquí, també, de comprovar que els gestors polítics democràtics no serveixen per res, i que l’única manera de solucionar les coses, o que aquestes canviïn, és a grans patacades.
El ciutadà pot sentir-se ben estafat: l’esquerra teòricament il·lustrada fa el mateix que la dreta de caserna, és a dir, fer-se el sord i reprimir. Tornen els aires de 155, ara esdevingut el remei universal per ostentar el poder, el festival justicier contra qualsevol ànsia catalana, per petita i carrinclona que sigui. Si a Espanya es fes un partit que es digués així, 155, amb l’objectiu únic d’abolir l’autonomia catalana, prohibir la immersió lingüística, tancar TV3, deixar de subvencionar la premsa en català, etc., és possible que pogués arribar a ser la tercera força política de l’Estat, com ho pot ser Vox, fent de peu a una envestida trinitària de la dreta espanyolista a Madrid.
El projecte independentista ha canviat radicalment la política espanyola; no només és un tema que afecti Catalunya, sinó la resta de l’Estat, com s’ha vist a les eleccions andaluses; començarà a fer-se evident arreu, també localment amb els comicis previstos per a la propera primavera. Espanya ha descobert què vol ser, gràcies al fet que Catalunya també semblava que ho havia dit ben clarament, agafant el camí de carro de la república infructuosa.
Això ha fet aflorar el projecte de la Gran Espanya, nacionalisme d’estat ple de perfums feixistes, que permet simular molt bé que es fa política de veres. Ara ja ho tenim tot: presos polítics i vagues de fam, debats a la premsa sobre guerres civils imminents, farses grotesques que es paguen a preu de tragèdia.
Colpejar Catalunya serveix sobretot per no haver de parlar de l’atur, desigualtat, diners perduts rere rescats bancaris, violència contra les dones, abandonament escolar, endeutament públic, llistes d’espera a la sanitat, etc. Contra Catalunya, la política és molt fàcil! Com més greus siguin les problemàtiques a les Illes Balears ‒finançament, massificació turística, crisi ecològica…‒, més s’acabarà parlant de Catalunya a la política insular. Ho veurem.
Això fa que a Catalunya es torni a parlar d’enfilar-se a la muntanya, d’emprendre “vies” secessionistes, com si hi hagués un mostrari d’opcions internacionals: via escocesa, eslovena, quebequesa, eslovaca, etc. Com si hi hagués cap opció real d’imitar una cosa o l’altra, sigui la secessió per via unilateral ‒la vol pacífica, la vol violenta?‒ o la pactada.
O com si portant el debat als termes de la violència possible contra Catalunya s’hagués de solucionar o acostar alguna opció favorable a la causa. Parlar de morts, violència o destrosses no serveix per a res, potser només per fer por i atiar les passions més bèsties, sobre les quals el populisme d’uns i d’altres s’hi està fent un palau cada dia més ampli. L’independentisme avança cap a una forma de passió impotent, basada en un simple voluntarisme sense agafadors, una forma de ganyota tràgica que li va molt bé a l’espanyolisme.
