EscriptorUna de les coses que posa més en evidència l’actual pandèmia global pel coronavirus és la dependència i lligam que mantenim entre tots plegats arreu del planeta. Tot pot haver sorgit d’un sol individu a la Xina, però ara ja és un problema de milions, perquè la humanitat cohabita –i es frega i viatja– i mai no acabes de saber d’on surt ningú dels que ens envolta. La paranoia del contagi és ben comprensible: vivim en un món obsessionat amb la salut i la llarga vida. Sembla indiferent que l’estadística ens digui que res d’això no ens matarà, o molt difícilment, perquè alhora que se’ns diu això veiem tot de metges que ens mouen amb màscares i davantals i guants profilàctics i que fins i tot el metge xinès que va posar tot el tuàutem sota el focus en primer lloc ara ja és mort (encara que sigui per culpa de l’esgotament d’haver lluitat tant contra la dispersió de la cosa).
Steven Soderbergh va dirigir fa poc menys d’una dècada una pel·lícula molt notable que avançava el que podria passar en cas d’una pandèmia global, en el seu cas convenientment assassina, sempre per necessitats dramàtiques d’una història que vol omplir sales de cine. A la pel·lícula ‘Contagi’ (2011), doncs, vèiem com un simple excrement de ratpenat queia dins la menjadora d’un porcell en una granja de Hong Kong, un animaló que acabava al plat d’una dona occidental que desenvolupava una inèdita malaltia vírica. A partir d’aquí, hi havia la investigació del contagi, un cop la dona –ni més ni menys que Gwyneth Paltrow– ja era morta i els casos fatals començaven a mossegar arreu del globus.
Els investigadors havien de trobar l’arrel del problema, anar fins a l’instant precís en què es va produir el primer contagi, seguir tots els passos del primer infectat, que resultava ser també una dona adúltera, que havia fet una escala secreta en el vol de tornada cap a casa… Òbviament la pel·lícula acaba bé –ho sabem tots, no?–: vacunes i normalitat recobrada, però abans ha hagut de matar milions de persones –no el marit, mig sant, de la primera víctima. El que era meravellós, però, era la imatge final del film: quan veies que el ratpenat havia anat a refugiar-se a la soll del porcell perquè uns buldòzers estaven destrossant la seva jungla, uns buldòzers amb l’emblema de l’empresa per a la qual treballava la primera infectada… Un detall de guió imperceptible, que el director va tenir l’elegància de filmar durant poc més d’un segon, com si deixés el detall als espectadors més desperts. La lectura, però, era massa òbvia: el virus era una venjança de la natura davant de la destrucció industrial.
Tanmateix, en el film hi ha de tot: la misèria d’un periodisme sensacionalista i conspiranoic, la ciència al servei de la veritat i la vida, però també el nepotisme –els meus s’han de vacunar primer…–, la lluita egoista per arribar primer al triomf mèdic, la geopolítica de la por i del ressentiment, la violència i el caos. Tot la complexitat humana posada en dansa per un simple virus: som capaços del millor i del pitjor, i no és clar qui farà la barrabassada i qui la meravella.
