Fa unes setmanes que la queixa en el món cultural –un sector propens a queixar-se de gairebé tot– passa pel poc ressò que tenen els productes culturals en el moment que passa el país. S’han publicat molts llibres aquestes últimes setmanes, que estan passant gairebé desapercebuts, almenys entre el públic; es diu que els teatres són buits, i així mateix els cinemes, les sales de concerts, i suposo que els museus, on, a part dels turistes, tampoc no s’hi sol trobar habitualment cap gentada. La remor d’inestabilitat no és bona per al consum cultural. La cultura demana un cert repòs, una fixació atenta i apassionada, restar obert al que el llibre, per exemple, ens pugui dir més enllà de la quotidianitat. Costa concentrar-se en temps convulsos. I costa d’escriure, també.
¿Què podem dir més interessant que la realitat d’ara mateix? ¿Quina novel·la o pel·lícula pot tenir més interès que el noticiari? A la novel·la ‘L’home del salt’, Don DeLillo ja afirmava que els terroristes serien a partir d’ara els grans competidors dels escriptors. ¿Qui pot atraure amb una obra artística la meitat de l’atenció que pot arribar a convocar un daltabaix terrorista? ¿I qui pot afectar l’ànima col·lectiva amb igual capacitat de sotragar-la fins als fonaments? L’art, quan l’encerta, expressa la veritat del món. ¿I si la veritat fos això, ara: aquest terror?
I la cultura precisament serveix per a aquests períodes, quan tot tremola i sembla que a penes existeix. La cultura sempre ha estat la gran proveïdora del sentit final de les coses. És ara quan hauríem de llegir més; les notícies ens atabalen, ens confonen amb el seu batibull de declaracions, amenaces i conjectures. I el catalanisme pot arribar a marejar, amb el seu etern debat entre el ‘tot ho podem’ i el ‘volen anihilar-nos’. Sovint es combina l’ànsia noble de qui vol ser Superman amb les queixes de l’adolescent a qui no deixen sortir de nit.
Aquests dies em recorden –per a això serveix la cultura, sobretot–, la pel·lícula ‘Sopa d’ànec’ (‘Duck soup’, 1933), que van fer els germans Marx. A la pel·lícula s’hi mostra una guerra entre estats, Freedonia i Sylvania; la segona vol dominar la primera, el president de la qual és en Groucho; Freedonia, ‘la terra dels lliures i valents’. Després d’unes provatures més o menys matusseres d’espionatge, es declara la contesa, i comencen a caure bombes a tort i a dret. En un determinat moment, una bomba travessa la sala de comandaments, entrant xiulant per la finestra, i a en Groucho, per evitar d’altres atacs, no li passa pel cap res més que córrer la cortina.
Mentre escric aquestes línies, ja està molt clar que l’estat espanyol suspèn l’autonomia catalana, la indòcil i escàpola Generalitat. L’excusa és el sobiranisme: es prefereix carregar-se el pacte constitucional del 78 que negociar-ne un altre. Són capaços de tallar-se la llengua per evitar de dialogar de res que no sigui la manera tradicional d’administrar aquesta Espanya pútrida. Aplaudeixen mentre desmunten l’autogovern. Declaren l’anarquia, d’aquesta manera, mentre el Parlament declara la República. Venen moltes corbes.
Catalunya pot mirar de passar la cortina, perquè fet i fet no té cap mena d’arma més que la mobilització ciutadana. Al PP potser li va bé, així; tancar el govern català a la presó, i administrar aldarulls i corredisses després de fer descendir el sobiranisme a les catacumbes. Tanmateix, això és insostenible davant dels ulls d’Europa. El que pot passar a partir d’ara no serà maco. Hi haurà grandesa, però també molta misèria, covardia i mentides. Potser se’n podrà derivar un triomf, però no a curt termini. La cultura ens ha d’ajudar a suportar-ho, i a fonamentar sobre seu el millor de les nostres conviccions.
