Quina relació hi hauria d’haver entre l’independentisme i el consum cultural en català? El despertar català, aquest sobiranisme que ha s’ha espavilat a Catalunya els últims anys, hauria de traduir-se de forma clara i necessària en un increment de la lectura en català? Es veu que no és així. Però… per què hauria de ser-ho? Quina relació hauria d’haver-hi entre el sobiranisme i una pujada del consum de literatura catalana?
Que hi hagi ara molts sobiranistes, ocupant el lloc dels catalanistes clàssics –els nacionalistes possibilistes defensors de la llengua i del país–, no té per què implicar que el gir en la demanda catalanista s’hagi de traduir en un increment cultural palpable, almenys no a curt termini. Que això no es doni no ens hauria de sorprendre –encara que potser és una llàstima–, però que es denunciï com un fet reprovable indica que al catalanisme se li exigeix sempre una mena de virtuosisme inversemblant, una santedat cultural que, més que mostrar una flaquesa del moviment, deixa clara la poquesa o biaix ideològic de qui s’atreveix a fer el retret. Ha pujat la demanda del llibre en castellà, o l’índex de lectura en la llengua oficial a tot l’estat, ara que el nacionalisme espanyol treu múscul i s’omple la boca amb tota mena de flàmules patriòtiques? No. S’atrevirà ningú a fer aquest retret, però? Tampoc. Pujaria el consum cultural en català en cas d’haver-hi una república en el futur? Crec que sí, però no d’una manera remarcable: la cultura castellana i els seus productes culturals, de qualitat o no, continuaran tenint a Catalunya molt de recorregut i acceptació. Per fortuna!
Els sobiranistes no tenen per què ser més cultes o curiosos o lletrats que la resta dels altres integrants en moviments polítics de masses. Una explosió nacionalista com la que pot haver tingut lloc als Estats Units no s’ha traduït tampoc en un augment de les vendes dels autors nord-americans, la majoria dels quals, ja ho sabem, són bastant crítics amb el patriotisme suprematista de Trump.
Llegeixen llibres en català els centenars de milers de ‘secessionistes’? Doncs sí. Però ni més ni menys que abans de ser ‘secessionistes’. Tampoc no ha augmentat significativament el consum cultural de premsa en català en els anys del ‘procés’, els quals han coincidit amb els anys més negres de la crisi econòmica i amb els canvis en el consum d’aquesta mena de continguts.
Els diagnòstics catastròfics són sempre massa fàcils de fer. Hi ha qui diu que tot el que s’escriu ara és una merda aigualida, que els escriptors en català som uns passerells, uns mediocres a sou d’una causa estúpida, i que no arribem a la sola de la sabata dels antics mestres nostrats… I alhora ho fa amb una matusseria i una prosa de serradures que fa plorar els àngels. Voldrien una mena d’excel·lència dòcil, que els escriptors en català fóssim una mena de monjos refinats, innocus, al servei d’un relat banal i fals que ens embolica amb la sopa de duro de l’autonomisme, el bilingüisme, la moderació i les reverències davant d’un rei o d’un senyor que paga bé els articles.
Potser Barcelona comença a ser també el lloc de la literatura en català. Això no perjudica els autors estrangers, que continuen venint a presentar les traduccions catalanes a les seves obres, sinó els autors espanyols, sobretot aquells que més reticents s’han mostrat aquests anys previs amb el fet català i la seva demanda col·lectiva. Tampoc no pots esperar que després de menysprear un país aquest t’obri les portes de la seva capital i et porti en sopols, com un torero, com els passa a molts d’autors quan presenten els seus llibres a Madrid.
La literatura catalana encara és a Catalunya com el cinema espanyol a Espanya, sumant-hi el fet que només el 35% de catalans tenen el català com a llengua habitual, menys i tot com a llengua de lectura.
