OPINIÓ

Degenerats

Sempre és difícil fer alguna mena de balanç sobre la pròpia generació. Com sempre deu haver passat, una generació és una pluralitat vastíssima d’individus de diferents orígens socials, talents, formació i oportunitats, la qual cosa fa gairebé impossible posar-los a tots dins el mateix sac. Els nascuts a final dels 70 o a principi dels 80, però, podem dir sense por de ficar gaire la pota que hem viscut en uns ambients similars: la democràcia espanyola 'acabada' d’estrenar, la consolidació de l’estat de les autonomies enmig del terrorisme d’ETA, els escàndols de corrupció del PSOE, l’arribada d’una nova cultura de masses de la mà de les televisions privades, que trencaven el monopoli audiovisual públic i permetien una demagògia virolada i neopopulista, que afavoriria l’arribada d’Aznar i la 'nova'  de sempre, un falangisme de Texas, privatitzadora d’un estat que s’havia fet hipertròfic a l’ombra d’un franquisme que els socialistes no van voler ventilar perquè havien d’inflar-lo per tenir tothom més content encara. La Unió Europea era sentir-se part d’una cosa que no sabies què era, però que era important.

Aquest és l’ambient social, cultural, polític de tota una generació, però hi ha moltes diferències entre els que podien anar a estudiar anglès a Londres i els que amb prou feines tenien per jugar a futbol amb l’equip del barri. La meva generació és això: brioixeria industrial, classes d’anglès més o menys inútils, massa televisió, noticiaris amb crims de terror o terroristes abans de tornar a veure Rambo. Avions que ens passaven per sobre, i que anaven a bombardejar Sadam Husein.

La generació immediatament precedent és la dels pares, òbviament, que van néixer durant els anys diuen que més pròspers de la història universal: entre el 1945, fi de la segona guerra mundial, i el 1968, quan hi hagué les revoltes estudiantils a París i als Estats Units. Aquesta gent són els que ara es jubilen, i que, per raons purament demogràfiques, se suposa que fan molta d’ombra, o que han pogut arribar a ocupar una barbaritat d’espai en els àmbits de l’acadèmia, l’empresa, l’administració o les llamineres sinecures culturals. Els que hem vingut darrere ho hem tingut difícil: molts dels meus companys de generació han acabat en la frustració més nihilista o destralera perquè no s’ha produït un canvi ordenat en el relleu d’unes generacions per unes altres. El lloc ‘natural’ de molts intel·lectuals ara ja de quaranta anys hauria estat la universitat o el periodisme (s’ho mereixien, potser més que la generació anterior), però els vells s’han ocupat de fer-se forts en equip, i els joves han traduït la seva frustració no en una excel·lència superior –massa complicada–, sinó més aviat caient en el vituperi, l’alcoholisme, el barcelonisme o la literatura d’avantguarda (és a dir: l’incomprensible dement, d’una qualitat bastant per sota d’allò que volien escombrar). Els vells són allà, i cobren, i encara demanen pastís. I els ho porten a taula. Haurem de fer alguna cosa més que queixar-nos.