OPINIÓ

Distracció i oradura

Des que vam començar a envoltar-nos de tota mena d’estris que es connecten a la xarxa que ha crescut la sensació de paranoia a la nostra vida diària. La tecnologia que hauria d’alliberar-nos ens torna a un estat infantil o directament simiesc, de perills i persecucions, com si pertot hi hagués ulls encesos de rèptils o panteres que volen mossegar-nos.

Se n’ha tornat a parlar arran d’una aplicació de mòbil que ens envelleix a les fotos, i que he fet servir, com gairebé tothom, deixant-me emportar per aquest narcisisme una mica necrològic que ha fet que milions de persones fessin el gest: accedir a donar dades o drets d’imatge a canvi de veure’ns amb algunes arrugues, molt convincents, al coll o les comissures dels ulls. Els estats –que tenen presons i poders coercitius i d’expropiació forçosa–, ho saben tot de nosaltres, des de les nostres dades bancàries a les nostres qualificacions escolars, als seus registres hi ha els nostres divorcis i hipoteques, les nostres malalties i medicaments, però el problema és cedir quatre informacions sobre el nostre consum o moviments a uns informàtics, siguin russos o de Múrcia. Parlant al costat de certs polítics, m’he trobat en què els seus secretaris em feien lliurar-los els mòbils per emportar-se’ls lluny; temien que d’alguna manera s’obrís el micròfon i ens espiessin a l’aguait del que es pogués dir que fos políticament comprometedor.

La idea que la tecnologia ens espia casa molt bé amb aquella concepció novel·lesca de l’estri intel·ligent que acaba tenint vida pròpia i que al final es rebel·la contra l’amo. Ja vivim dins un univers de ciència-ficció, una distopia tecnològica a la qual ens hem aplegat de gust, perquè sembla que, malgrat tot, ens facilita la vida. El Gran Germà d’Orwell arriba però amb el somriure afable i bonhomiós d’un Gran Pare que ens acotxa, reconforta i distreu sense descans. Noah Harari ho ha escrit amb encert: els processos de presa de decisions vitals cada dia els anirem posant d’una manera més conscient en màquines algorítmiques, que poden ja avaluar milers de dades sense biaix emocional i que podran quantificar millor que nosaltres –perquè ens coneixeran millor del que ho fem nosaltres mateixos–, el que ens convé en temes de salut, política o fins i tot sentimentals. Ben aviat, l’ordinador, l'app, ens trobarà parella amb més encert i compatibilitat que qualsevol festeig clàssic, que sempre emprendríem dins els marges estrets d’una petita societat incomparablement més limitada que un banc de dades en el qual arribin a figurar centenars de milers de possibles candidats perfectament definits des de múltiples angles.

La informatització del món crea un nou animisme. La civilització tecnològica sembla que sovint ens retorna a un estat bestial del recel i el perill constant, quan érem caçadors enmig de la sabana i de qualsevol arbust en podia sortir una serpota assassina. Enlloc de fer-nos més lliures, ens crea formes de dependència i d’oradura tan distretes com improductives.

Més continguts de