Fa uns mesos, unes simptomàtiques declaracions d’un líder polític espanyol van aixecar una polseguera remarcable: Pablo Iglesias, líder de Podem, va afirmar que els independentistes catalans havien contribuït a despertar “el fantasma del feixisme” a l’estat espanyol. Els sobiranistes catalans, recordem-ho, tot el que han fet fins ara és posar en marxa un procés d’autodeterminació, democràticament decidit. I és cert que ha estat unilateral, al marge de cap pacte amb l’Estat, baldament s’havia intentat arribar a un acord per votar de forma consensuada. El sobiranisme ha estat valent, i potser temerari, però fet i fet només es tractava de votar.
La gent a qui s’acusa d’haver-se saltat les lleis o d’haver-se “carregat l’estat de dret” no ho ha fet per omplir-se les butxaques, ni per buidar les caixes de les pensions en polítiques absurdes, ni per promoure una amnistia fiscal per als amics i coneguts. No, la gent que possiblement ha forçat la màquina legal ho ha fet perquè l’electorat pogués expressar-se en un referèndum, massivament exigit als carrers en múltiples manifestacions, a més de present als programes electorals que havien guanyat els comicis precedents.
I no era gaire esperable, ni cabia dins el cap de ningú amb mentalitat liberal i europeista, que pel simple fet de promoure una votació hom acabés convertit en un criminal, en un enemic públic molt més perseguit per la policia i els jutges que un líder mafiós o un terrorista. Estem veient, aquests dies, que els islamistes s’afanyen a dir davant dels tribunals que no són independentistes, no sigui que els jutges s’acarnissin contra ells. El sobiranista ha estat escarnit pels diaris i les televisions espanyoles, per tota una classe periodística que ha acabat demostrant que, més que demòcrates, són propagandistes d’un estat, sequaços nacionalistes d’un ministre i d’un monarca, orgullosos mentiders a sou del BOE o de la màquina del poder constituït. Espanya és molt més important que els drets humans, que la tolerància, que la veritat, fins i tot que la vida. Qualsevol assassí, lladre o polític corrupte serà sempre més respectable que el ‘separatista’, davant del qual les garanties de l’estat de dret esdevenen paper mullat. Així, el promotor de l’autodeterminació democràtica i pacífica de Catalunya és titllat de “colpista” per la dreta espanyola, i, segons aquestes declaracions d’Iglesias, d’haver despert el feixisme, suposo que perquè ha motivat les accions repressives de la dreta, fent-li guanyar autoritat entre les masses populars a costa de Podem. El sobiranisme és converteix en víctima doble: se’l culpabilitza també pel càstig que motiva, i se’l castiga més severament per la imatge deplorable que acaba motivant d’aquells que en teoria havien de ser els seus aliats.
L’esquerra espanyola amb tocs d’alternativa no li perdonarà mai que amb l’ordalia democràtica de l’autodeterminació hagi mostrat més coratge, intrepidesa i fermesa que la que mai ells mostraran en la consecució dels seus programes polítics “revolucionaris”. Puigdemont proclama una República. Iglesias regala DVD al Borbó. Tot el seu republicanisme s’esfuma com el somni d’un nen quan descobreix que sí, que els reis són els pares que fins i tot subvencionen el teu dret a protestar.
L’autodeterminació de Catalunya no ha finit com a projecte polític, per molt que de moment estigui parada a la recerca d’un camí viable. L’estat espanyol té molts instruments per fer mal, i ja hem vist que no té mania a l’hora d’usar-los, davant del beneplàcit del progressisme de panfonteta, finalment tant o més nacionalista que la Guàrdia Civil. Espanya pot aguantar; sostenir la seva unitat, però li costarà una factura elevada tant en allò econòmic com en els estàndards que et fan assemblar a una vertadera democràcia.
