OPINIÓ
Opinió 29/12/2017

L’any de la batussa

Melcior Comes
3 min

Quan arriben aquests dies a tothom li ve de gust fer una mica de balanç. Ens fa la impressió que el calendari obliga a aclarir alguna cosa, a tancar un cicle o establir un diagnòstic de l’any que se’n va. Es publiquen llistes: les pel·lícules i llibres “de l’any”, les fotos més reveladores del que ens ha donat l’actualitat, les notícies més significatives o importants, fins i tot la nòmina dels personatges que ens han deixat, la seva empremta. Un any és un període prou ampli per a donar-nos a tots la il·lusió d’un canvi: tot ja és una altra cosa, alhora que, fet i fet, tot continua igual. Els dies són tan sols el camí que fem entre oblits i rutines més o menys previsibles, però no ens defineixen, ni el seu simple pas ajuda a determinar res de finalment fonamental.

Ha estat un any de meravelles i desastres, com tots, i si hi ha hagut alguna cosa destacable ha estat, em temo, a nivell polític, amb les batusses que s’han donat en el conflicte secular entre catalans i l’estat espanyol. Un estira-i-arronsa que s’arrossega des de fa tanta estona que la simple mesura d’un any no serveix per explicar res.

Aquest any que deixem enrere hauria de ser l’any de la lucidesa. L’any d’adonar-se de fins a quin punt és autoritari i intransigent —almenys pel que fa al sobiranisme català— l’estat espanyol, i de les escasses o nul·les esperances que això canviï a curt termini, fins i tot dins de l’espai temporal que ocupa una sencera generació. La UE ha tingut un paper trist, i l’aplicació de l’article 155, amb les seves eleccions imposades i carnavalesques, ha servit més per engrandir les ferides i fer-les purulentes que no pas per arreglar res: ni per guanyar el plet ni per portar-lo a un escenari més plàcid o de voluntat negociadora. I l’any que ens espera no fa augurar res de massa favorable.

La voluntat repressiva s’afirmarà ara en una gran causa judicial que portarà a la banqueta desenes de persones, tots els que varen tenir algun paper de rellevància en els fets dels passats mesos de setembre i octubre: polítics de tots els nivells, mossos, funcionaris, periodistes, bombers, fins i tot. Des de la proclamació parlamentària de les lleis que havien de donar cobertura al referèndum —i a les “estructures d’estat”, i a la victòria del sí— fins a l’operatiu per a celebrar el plebiscit, en guanyar el qual, com ja sabem, es va procedir a una —retòrica, dement— proclamació de la república.

Tot això —l’enorme xarxa de complicitats implícites o explícites que ho van fer possible— serà portat als tribunals. És un procés que va per llarg, que ja té empresonats de mesos, i que contribuirà a enllotar el panorama polític, en un horitzó que auguro fatalment que abraçarà més que el 2018. Es farà evident que s’ha despert el fantasma d’un espanyolisme sense complexos, a Catalunya, que farà pujar el nivell del conflicte fins a un punt de tensió poc compatible amb la plàcida normalitat, i unitat, a la qual aspira la societat catalana.

Es diu que el dret a decidir és una aspiració que uneix aquesta societat, però la veritat és que hi ha una bona part de catalans que ja han decidit què volen ser, i el seu espanyolisme no vol entendre res que no sigui imposició, consignes totèmiques. Alhora que el sobiranisme només vol acceptar el referèndum com a instrument per a una república al “servei de la gent”. Sembla impossible arribar a una entesa entre aquells que només volen imposar una idea, i tot perquè la consideren cultural i moralment superior. Dos paradigmes irreconciliables.

L’any que deixem enrere és un any trist, però potser un dia el recordarem com dels més feliços de la nostra vida. El que vindrà serà pitjor, serà millor, simplement serà. I serà una sort ser-hi per a veure-ho, avaluar-ho i participar-hi. Això és l’única cosa que de veres importa.

stats