OPINIÓ

L’edat dels joves

L’arribada a la presidència de França d’un ‘jove’ liberal de trenta-nou anys ha desfermat tota mena de comentaris. Per un costat, hi ha qui pensa que Macron és massa jove i inexpert, i per l’altre, qui veu en la seva edat un senyal de renovació i d’esperança, amb l’arribada d’una nova generació de polítics als alts càrrecs dels estats i de la UE, més enllà de tota aquella generació dels ‘baby-boomers’, els nascuts entre finals de la Segona Guerra Mundial i la Revolució del Maig del 68.

Aquests últims són tan nombrosos, i van arribar en un moment de tanta prosperitat i embranzida econòmica a Occident, que encara estarien ocupant gairebé tots els llocs d’importància, tant a les empreses com a la política, la universitat o la gestió cultural. Una generació tan abundant en contingent humà hauria acaparat molts llocs de feina, propietats i crèdit, i hauria deixat els que venen a darrere bastant descol·locats i amb un pam de boca. A les universitats això s’ha notat d’una manera vergonyosa: hi ha hagut tot un proletariat intel·lectual que hauria estat absorbit per l’acadèmia si aquesta es regís per criteris d’excel·lència, però les caselles estaven ocupades pels reietons de mitjana edat, inamovibles, mancats tant de preparació com de ganes de seguir formant-se. Sovint aquest contingent intel·lectual de primera categoria s’ha buscat la vida a la política “radical”, o ha caigut dins la bohèmia més estantissa, vivint de les engrunes que cauen aquí o allà, o inventant-se ‘empreses’ de vida efímera. I sempre fent del ressentiment la seva vertadera ideologia i motor vital. Els entenc.    

Així, hem sentit fins i tot parlar, en referència a tots els ‘boomers’, d’una ‘generació tap’ que estaria barrant el camí als que van aparèixer després, i que encara esperen el seu torn entre la precarietat i la més absoluta desesperança. Els més grans d’aquella generació comencen ara a jubilar-se… Però en queden molts més, no sempre aferrats a la cadira des de l’excel·lència, i tot sovint mirant-se els joves amb recel. O por. Ho deia Kafka: les coses no canvien mai, les coses simplement moren. I no sempre el que ve després és millor, això per descomptat.

Però Macron no ha guanyat per ser jove. Macron ha guanyat perquè l’alternativa (una cosa més vella que el feixisme) era pitjor. La joventut –com la maduresa– per si sola no significa gaire res. Entre els ‘joves polítics’ d’Espanya, per exemple (Francina Armengol, 45 anys; Colau, 43; Pablo Iglesias, 38; Arrimadas, 35; Marta Pascal, 34; Errejón, 33; Andrea Levy, 33; Irene Montero, 29; etc.), hi ha de tot: oportunistes, cínics, gent decent i amb projecte, al·lucinats de bona fe, inútils, utopistes sense solta ni volta, i, en el pitjor dels casos, simples funcionaris del vell missatge del partit respectiu, a l’expectativa de les tombarelles del joc, no sigui que perdin pistonada perquè fora del càrrec només els espera el fred.

Sovint no són millors –ni moralment ni intel·lectualment– que els seus predecessors a l’esquerra o a la dreta; i sovint sí: ¿però podíem esperar una altra cosa? La joventut es malbarata en els joves, com va dir el clàssic; i potser és tan rellevant com el color dels cabells. Val més agafar-s’ho amb tranquil·litat, doncs, perquè això de la joventut passa ràpid, com tot, en aquesta vida. I al final només queda el que has estat capaç de fer. Recordem les genialitats del jove Churchill, però va ser el vell Churchill qui va guanyar la guerra a Hitler –que era 15 anys més jove–, i va perdre després les eleccions… Per guanyar-les sis anys després, quan ja en tenia 77. L’edat de Macron no li posarà res més fàcil.

Més continguts de