OPINIÓ

Límits

Quan una parella s’endinsa de ple en l’enrenou de posar fills en aquest món incomprensible, es troba amb el problema de decidir si vacuna o no els seus plançons. Que una cosa com aquesta hagi de decidir-se ja és un primer punt de debat; ¿podrien els pares no inscriure’l, per exemple, al Registre Civil? ¿Podrien no posar-li nom? ¿Podrien decidir no alimentar-lo, o tatuar-li la pell amb dracs o figures tàntriques? ¿Podrien no escolaritzar-lo quan arribi l’edat de fer-ho?

S’ha arribat al consens que no, que hi ha tràmits que s’han de fer, protocols que s’han de seguir; la llibertat dels pares xoca sempre amb la necessitat de donar als més febles seguretat, salut, educació, etc. Davant aquests altres drets crucials dels fills, la suposada llibertat dels pares no hi té res a fer. Els fills no són béns de lliure disposició. Emparant-se en la llibertat per educar-los en els ‘nostres valors’ no els hauríem de poder adoctrinar en creences xenòfobes, per exemple, o d’odi a la diferència, com s’ha vist aquests dies amb tot l’enrenou dels ultres catòlics i la seva campanya contra la transsexualitat. A Mallorca hem sentit a parlar fins i tot d’un dret dels progenitors a fer que els fills siguin tan sols monolingües en castellà! I no.

Tinc amics que no han vacunat els fills. Quan els demano per què, m’expliquen que el tràngol de punxar els al·lots i injectar-los aquells “composts químics tan durs” implica riscos a llarg termini, a més de ser un perill immediat que no s’explica mai per tota mena de raons obscures. Els pares que no vacunen els seus fills solen ser persones de bona fe, que estimen “les coses naturals”, potser són vegetarians i excursionistes, i molt d’esquerres en un sentit més moralitzador que no programàticament polític. Fan de l’opció de no vacunar una tria moral, l’elecció d’un bé enfront d’un mal indubtable, més que no una ponderació racional basada en un balanç de pros i contres. No vacunen per les mateixes raons que no mengen “animals morts”, diuen, com si una vacuna pogués no agradar pels mateixos motius que no agrada un tall de llonganissa.

A més, solen veure en tot allò que pertany a la normalitat del sistema de salut un equívoc, possiblement tergiversat per donar sortida a interessos comercials ocults. La confusió d’ordres que això implica és majúscul; fer de tot debat una qüestió moral és caure en el pensament religiós –en el mite–, més que no en una presa de decisions basada en la raó i l’experiència. La bondat o la maldat (pròpia o aliena) aquí no hi tenen res a veure. Fet i fet, però, el que busquen aquí els pares és, d’alguna manera, sentir-se més intel·ligents que els altres, els gregaris acovardits “pel sistema”. És una forma d’egoisme perillós, d’aventurisme irresponsable i narcisista.

El problema, també, és que hem normalitzat aquest debat, posant-t’ho tot al mateix nivell. Estem fent legítims un seguit de posicionaments ridículs que no haurien de tenir lloc en una societat que, precisament perquè és ‘oberta’, acaba transformant-ho tot en una opinió més a la plaça pública, tan defensable com la contrària. Qui cau en posicionaments sectaris, irracionals i socialment perillosos, però, no pot emparar-se en la llibertat, perquè es carrega tot el joc. Els pares que no vacunen els seus fills no estan sols al món: posen en perill, a més dels propis, els fills dels altres; tots plegats, si fossin adults, elegirien viure, allunyant-se de les malalties infeccioses.

Parlem dels ‘límits de l’humor’, i castiguem els acudits de gust dubtós contra els morts, per exemple, però no dels límits a tot això, que vertaderament ja s’estan cobrant unes vides que haurien pogut salvar-se.

Més continguts de