EscriptorEl món de la cultura no ha estat mai una realitat gaire sòlida en aquest país. La cultura l’hem relacionada massa sovint amb l’oci i el passatemps –la frivolitat, la distracció hedonista–, mai amb la formació de la identitat i el caràcter, o el reforç dels valors fonamentals, el creixement com a país o la voluntat de recordar-nos el millor que tenim com a espècie. Aquests dies d’aturada general i de confinament obligatori, la cultura passa per un mal moment com a negoci; no hi ha oberts ni els museus, ni les llibreries, ni els teatres, ni les sales de cinema, però es fa evident que sense la cultura no som res més que un plegat d’homes i dones avorrits, que mengen i dormen a l’espera de tornar a la jungla dels carrers atapeïts.
Sense llibres, pel·lícules i sèries de televisió, sense l’art que continua als llibres i a les pantalles, tot això no només es faria més llarg sinó buit, vitalment inert, no podríem recordar ni l’excel·lència, ni la bellesa ni l’encert formal, totes aquelles veritats morals i psicològiques que van més enllà de l’immediatament visible al qual el confinament ens té tristament encadenats. La cultura ens alimenta l’ànima ara que estem en una hibernació vírica, amb colors de primavera humiliant.
I tanmateix la situació, per a la cultura, és duríssima. Les empreses culturals són de les més dèbils del panorama, la baula més feble del sistema econòmic. El pressupost públic dedicat a la cultura sempre ha estat molt prim, i ho continuarà sent en sortir d’aquest embolic, perquè hi haurà retallades motivades per la caiguda dels ingressos, privats i públics. Al mateix temps que ens adonem de la importància vertebral de la cultura, veiem que serà la primera víctima de la crisi que seguirà a tot això.
Una crisi sanitària que s’ha fet tan gran i internacional que ha esdevingut una crisi econòmica que, de moment, fa feredat; ha fet caure el producte interior brut als nivells de les economies de guerra dels anys quaranta del passat segle. El que haurem de fer a partir d’ara serà ressorgir; aquesta ha estat sempre la feina dels creadors. En temps de marasme, de misèria, de mentides i precarietat, la cultura haurà de treure el reverd.
S’haurà de fer encara més excel·lent, més intrèpida i audaç, més feliç i transcendent i necessària. Podem lamentar-nos, fins i tot emmalaltir i fer cara de pandèmia, però al final estem allà mateix, intentant fer coses noves i excel·lents, perdurables encara que no les pugui o vulgui pagar ningú. La cultura hi haurà de ser, contra la mort i la mentida, contra un pressupost que la ignora, com una fatalitat que s’exhibeix per a recordar-nos el que podríem arribar a ser si de veres ens atrevíssim a ser lliures.
El mercat cultural patirà, perquè el comerç és una cosa efímera i transitòria, però la cultura hi continuarà sent, amb tota la seva inventiva i coratge per a treure el cap enmig de la tempesta. La cultura sempre fa això; no la maten ni els totalitarismes ni les pestes negres. Cada martellada per aixafar-la la fa més forta, per molt que mentre cau la destral hi hagi moltes llàgrimes i guspires.
