Efectivament, diumenge passat va passar a Catalunya el que havíem apuntat en aquesta mateixa columna. La policia espanyola va voler ‘defensar l’ordre constitucional’ a còpia de cops de porra, tot per emportar-se algunes urnes. Els ferits –i el terror– han deixat a la societat catalana una marca inesborrable. Es tracta d’una data que no s’oblidarà mai, una jornada d’infàmia. A tot això, l’ha seguit un enfilall de mentides governamentals que està fent empegueir la premsa internacional.
Les imatges de repressió són tan grolleres que no s’hi valen apel·lacions a la legalitat, o girar la truita i dir que la policia actuava en legítima defensa. Potser és l’únic moment en la història d’Europa en què els que són atonyinats per les forces d’ordre d’un estat tenen unes idees similars a les de milions de persones, a Catalunya i arreu d’Occident: no estem parlant de minories d’una ideologia furibunda (anarquistes, neonazis, díscols o provocadors que no abandonen una concentració a una plaça pública, etc.); estem parlant de ciutadans normals i corrents, que s’emparen en un dret que és difícilment qüestionable: el dret a participar en una votació.
Jo puc entendre que la legalitat estricta d’això pugui ser controvertida; el que no puc entendre és que s’hagi actuat ja no desproporcionadament sinó amb total ànim de càstig, amb un afany final de menyspreu i humiliació contra innocents. El votant no és un jurista; el votant no té per què saber dels tripijocs judicials i legalistes que emparen una repressió armada que ha hagut de patir en la seva pròpia pell. Serà molt interessant veure com la policia atonyina la població, a partir d’ara, cada cop que un ciutadà enganyi hisenda, se salti un semàfor o financi il·legalment un partit polític. M’agradaria veure la Guàrdia Civil entrar amb el mateix pla d’atac a la seu del PP: un cau on s’han fet més irregularitats que en el total de col·legis electorals catalans. Espero a partir d’ara veure cops de porra davant totes i cadascuna de les il·legalitats que els espanyols s’atreveixin a realitzar.
Accedir a una sobirania exclusiva no és senzill si davant t’hi trobes un estat que fet i fet és dels més nacionalistes del món. La mentalitat de la intransigència, de la superioritat moral i la prepotència, les ganes de castigar i sotmetre a qui s’atreveixi tan sols a qüestionar les essències de la pàtria… Així el cas Piqué –el futbolista– és paradigmàtic. Juga tan bé com els millors –els catalans són tan bons ciutadans com qualsevol–, però se li demana una mena de conformitat espiritual, d’ànima reverencial cap als símbols, la submissió a un seguit d’intangibles –l’himne, la bandera–, que de no mostrar-se el converteixen en un empestat. Es prefereix fer-lo fora que tenir-lo en el camp, encara que d’això en pugui dependre la victòria.
Però no pots obligar milions de persones a jugar la partida constitucional espanyola, amb el seu nacionalisme fosc, contra la seva voluntat. Pots sotmetre’ls puntualment, però no ocupar un país de manera indefinida, ni reprimir els seus representants sense aturador. Ara tot passa per saber què fer ara amb aquest enorme bullit enverinat.
Una declaració d’independència té riscos, però ara mateix ja és més arriscat no fer-la. Que vingui el que hagi de venir. Dilluns, el Parlament no podrà reunir-se si respecta el TC, que ha suspès preventivament la sessió. Segurament, la policia estatal impedirà l’accés al recinte. És així de boig, tot plegat. La temeritat ja és més sensata que l’espera d’un pacte. La Declaració d’Independència és una bogeria. Però hi ha moments en què la desesperació és l’única esperança.
