OPINIÓ

Mort entre les cames

La guapa de moda, la nit de Cap d’Any, prefereix posar-se un vestit cada vegada més curt. La polèmica exhibicionista dura dies, perquè la noia és bonica i sap que en el món d’avui no hi ha res pitjor que passar desapercebut –la discreció és el nou proletariat; i, si no et miren, no existeixes…–. Podria fer les coses ‘bé’, la senyoreta Cristina, i fer el seu paperet com tantes altres guapes de la tele –vestit vermell, escot superbiós, llavis de vampiressa–, però prefereix l’escàndol, que és una drecera segura cap a l’atenció de les masses. Cap d’Any està per lluir-se davant de món, en contraposició a la familiar intimitat del Nadal. Per això Pedroche es posa un vestit suculent –ja és el tercer any– i tot Espanya parla del mateix, fins i tot aquella Espanya que no se sent tan espanyola i que oblida sempre davant la carn a lloure els problemes de l’atur, de la violència i de l’enroc polític. Però hi ha polèmiques que superen totes les fronteres interiors, fins i tot les que encara no acaben d’existir. Pedroche sap desvestir-se, sobretot; el vestit que es va clavar la nit del 31 era no només escotat sinó invisible, al caire d’anar en pèl, sota un vel bellament translúcid. Hi ha qui s’horroritza, cosa que em crida molt l’atenció. Sembla que la noia, amb la seva actitud desinhibida, ‘cosifica’ les dones, o les converteix amb la seva voluntat de lluïment en objectes simplement decoratius i poc o molt libidinosos. No ho sé. El tema supera la polèmica puntual, i ens endinsa en el problema de les dones, la seva llibertat, sexualitat, la qüestió inexhaurible de la igualtat, què fer-ne, com gestionar-la, si ja s’hi ha arribat o si encara ens movem dins formes més o menys encobertes de subjugació.

La presentadora deu saber el que es fa. Però hem sentit invocar el masclisme, com si la noia es mogués impulsada per les forces d’aquella opressió sexista que obliga subtilment –o directament– les dones a mostrar-se com a beneites i submises, simples passatemps entre la decoració, la reproducció i les feines de la llar. Però la noia no és beneita, oi? Els que ho afirmen poden fins i tot semblar més misògins que els que volem creure que només busca desesperadament agradar, com em temo.

¿O potser només són les dones de l’islam les que poden elegir lliurement la manera de vestir-se, posant-se vels o burquinis a la platja? Sovint sembla que el masclisme només existeix aquí, a casa nostra; només són les dones de les societats “lliures” les sotmeses, mentre que la manera de vestir-se d’una dona que professa una determinada religió la considerem perfectament acceptable (la tolerància només la invoquem davant d’allò que ve embolicat amb els colors llunyans de l’exotisme; com si certes tribus de l’Amazones no anessin sempre en pèl, homes i dones). Pedroche no és una dona submisa sinó una dona alliberada, potser només sotmesa a l’estupidesa comunal o la viciosa llaminadura dels diners; Pedroche potser és tan sols una pallussa sublim, però ho és des de la llibertat d’elecció, com les noies que es dediquen a la pornografia (i n’hi ha que facin el que facin sempre ens semblen pures). Potser tot això ens sembla denigrant i vomitiu, però tothom ha de poder fer el que li doni la gana, fins i tot el ridícul. Pedroche és un símbol de com aconseguim convertir les llibertats conquerides –pel feminisme, per exemple– en una burla que en qüestiona la base i la subverteix. El vestit de Pedroche ens mostra el camí, entre els pits, la mort entre les cames, d’una llibertat que confronta amb el seu contrari i se’n riu fins anul·lar-la. Només per això ja mereix la nostra aprovació, abans de canviar de canal, a la recerca d’un escot més fondo i d’una llibertat més bèstia.

Més continguts de