OPINIÓ
Opinió 01/07/2016

Ni aigua

3 min

Ara que ja ha passat pràcticament una setmana sembla que ens podem mirar amb més fredor el resultat de les passades eleccions. El més cridaner d’aquesta victòria del PP –que encara que no tingui la majoria absoluta el fa gairebé inevitablement el partit del govern– és que frustra unes esperances de canvi que en aquest país es vénen gestant des del 15-M –maig 2011–, quan semblava que des de les places es començava a forjar un alternativa a l’esquerra, fora dels partits convencionalment establerts. Des de llavors que els més entusiastes ens han parlat d’una “nova època”, d’una “nova política”, fins i tot, com si les esperances i els somnis s’haguessin de traduir inevitablement en alguna cosa més que parlaments, manifestacions i consignes. Però Espanya se sent més còmode amb el vell conservadorisme corrupte que no amb una música que en cap moment ha demostrat que fos gaire de fiar. Es vol fer “nova política” quan resulta que la vella ja va bé, que basta i sobra; del que es tracta és de desconfiar de tot allò que mostri excessiu entusiasme. Qui mostri que hi té més en joc –més emocions, més interès, més ganes de fer…– serà aquell a qui s’anirà a esclafar sense cap mena de mania.

El que mou el votant conservador no és la il·lusió pròpia, sinó les ganes d’enfonsar –de fotre– l’entusiasme i l’alternativa de l’esquerra, nova o vella. En el fons, el que ha guanyat a Espanya és una revolució, també, la revolució conservadora que s’oposa amb més inèrcia i habilitat a una revolució que del primer moment ha estat farcida de dubtes i 'xorrades' i mitges veritats. La nova esquerra no motiva confiança –semblen passerells, moguts per l’arrogància i l’egolatria–: els vells coneguts conservadors, amb Rajoy i la seva barba de notari, donen una imatge de seriositat i triomf, de seguretat i falsa –falsíssima– polidesa que acaba consonant millor amb el tarannà espanyol que no l’alternativa a l’esquerra, que desprèn amateurisme i massa sovint infantilisme. Entre el notari i el roig de cafeteria, Espanya sempre tindrà la tria clara. El PP és un partit consumit per la corrupció, però el PSOE no pot lluir cap historial més digne –ni ara ni en el passat–, i la nova esquerra fa més por i genera més reserves que no il·lusions i seguretats, fins i tot entre aquells que més alegria van mostrar quan va aparèixer la cosa: han estat els primers a votar en blanc o no anar a veure les urnes. Magnífic.

A Catalunya s’han adonat d’això; per aquest motiu ens dibuixen un mapa polític totalment diferent: es confirma que allà hi ha una cultura política que no pot casar amb la dinàmica espanyola. El trencament, almenys a nivell de mentalitat, és inevitable, i ja consumat. La traducció política d’això en el sobiranisme és allò que haurem de veure, però de moment fa de mal conjecturar res de massa positiu. Amb el PP a Madrid el sobiranisme haurà de decidir si anar marejant la perdiu amb la cerimònia de les desconnexions mil·limètriques o afrontar el problema d’un referèndum unilateral, contra el qual el govern d’Espanya se sentirà més fort que mai, ara, sobretot perquè ha estat el tema català el que ha donat més embranzida a la victòria de la dreta. Han guanyat perquè garanteixen que a Catalunya ni aigua: la seva independència, amb les xifres a la mà, representa la suma de cinc o sis crisis econòmiques, totes caigudes de sobte. Espanya ha votat que amb el pa no s’hi juga, i que no s’ha de mossegar la mà que et dóna de menjar, per molt que també estigui bruta de merda. Ara l’esquerra espanyola pot tornar al joc de sempre, perquè contra el PP es viu molt bé (i s’escriu de conya, articulistes); no reformaran l’Estat, però potser alguns tindran ganes de reformar-se la cuina i el bany, cosa que crea ocupació i mou alguns diners negres. Bona feina.

stats