EscriptorOnze anys sense un escriptor de la vàlua de Baltasar Porcel. Aquesta temporada en absència no ha servit, em temo, per provar de posar ordre ni jerarquia dins de la seva obra literària. Almenys encara continua absent del debat sobre què ha estat Porcel en la literatura catalana del segle XX i què hi ha en ella de perdurable per als lectors d’avui o d’útil per als escriptors –també periodistes– que busquin, dins la seva narrativa o obra a la premsa, els camins d’una manera de fer que no es conformi a repetir allò de sempre.
Porcel està encara fora de la categoria del que s’ha de llegir forçosament del llegat literari català del segle XX: se’l considera més un autor estrany i inclassificable –i ideològicament molt incòmode– que no un tòtem reverencial com poden ser Pla o Rodoreda. D’aquests dos últims ningú no en discuteix la vàlua; les seves obres són reeditades, rellegides i debatudes de nou, cosa que no passa amb les obres de Porcel.
La viabilitat a llarg termini d’un escriptor sovint ve marcada també per raons que tenen poc a veure amb la literatura. Porcel fa de mal posar sobre la taula per les mateixes raons que Cela, per exemple –un dels autors dels quals va aprendre més–: el personatge té un pes tan esclafador, i amb tantes connotacions tèrboles, que no sabem encaixar-lo en un temps com el nostre. Ens movem amb unes preocupacions ideològiques i unes dèries moralistes i més o menys puritanes que fins i tot fa un poc de pena nostàlgica pensar en la llibertat amb què parlaven i escrivien aquests dos autors. Si Porcel ens pot dir alguna cosa, el seu missatge és el de l’embranzida i la força per escriure i viure amb llibertat, sense preocupar-se per la comunitat de greuges i d’ofesos professionals en què s’ha acabat convertint la societat liberal.
Mai no va escriure pensant en agradar a ningú més que a ell mateix: ell establia els límits del que era vàlid dir, i explorava unes formes literàries que fruïen amb la seva pròpia exuberància lingüística. Explorava, reia, empaitava qualsevol detall amb consciència humanista i amb un humor negre i despietat, sense altra por que no saber dir la veritat que la vida li exigia. Porcel continua sent un exemple de gràcia i d’encert poètic, de mirada pugnaç i sorneguera, d’atenció a la complexa realitat mòbil en la qual estem sempre embolicats. Llegir-lo ens dona l’experiència de l’alegria i de l’astorament, ens fa gaudir amb la curiositat que ens desperta, ens fa volar amb l’impuls que l’empeny.
Sovint pot sonar, als ulls dels lectors catalans d’ara, una mica antic. Però quan aquest aire genuí, de pura saba de la llengua, el trobem a la prosa de Víctor Català, per exemple, sí que llavors tots els lletraferits aplaudeixen, hipòcritament. Es veu que no es tractava de deixar una obra, sinó una mena de monument fàcil enmig dels carrerons del moralisme, la llaminadura i la plastilina ideològica, l’eslògan victimista a gust de tothom: una marca estudiadament ambigua que serveixi tant al patriotisme dels perdedors perpetus com a la falsa decència. I, sobretot, que faci bullir l’olla del màrqueting i de la fotogènia de les xarxes socials.
