OPINIÓ
Opinió 23/09/2016

Països escanyats

Melcior Comes
3 min

Hem sentit a parlar moltes vegades dels Països Catalans. A illencs, catalans i valencians ens uneixen multitud de coses, sobretot la llengua, que ha estat igualment perseguida arreu d’aquests territoris. A més, hi ha els interessos econòmics: el centralisme d’arrel espanyolista pesa sobre l’embranzida que aquestes comunitats podrien agafar. És ben trist que a les Illes tinguem fracàs escolar, llistes d’espera a la sanitat i infraestructures de joguina mentre generem una gran riquesa, que l’estat s’emporta i no retorna de cap de les maneres; l’anomenat corredor mediterrani ferroviari seria un enginy colossal, del qual fa dècades que se’n parla, que connectaria tot el litoral mediterrani amb la resta d’Europa, perquè es dibuixa com una porta ideal de mercaderies vingudes d’Àsia. Tanmateix, tot això no acaba d’arrencar mai: l’estat té les claus de la caixa, i tot i les pressions de la Unió Europea, els corredors mediterranis acaben sent els centenars d’usuaris dels trens catalans i valencians que han de caminar –córrer– per les vies dels combois avariats… L’estat espanyol té d’altres plans: sap què vol ser quan sigui gran. I ho sap amb més convicció que no cap de les altres alternatives ‘nacionals’ que hi ha sobre la taula. El consens polític entorn del que ha de ser Espanya és més ampli, per exemple, que sobre quin ha de ser el futur de Catalunya (o d’això que seguim anomenant Països Catalans…). D’aquí que totes les inèrcies vagin a favor, tinguin o no govern en funcions.

Les dificultats infinites i el cost polític d’emprendre una via cap a l’autodeterminació fa que parlar de Països Catalans, ara mateix, sigui fins i tot més quimèric que durant el franquisme. Perquè llavors com a mínim hom podia tenir esperances en la futura democràcia –‘votarem i ja està…’–; ara que aquesta ens administra les sopes, però, veiem la mesura exacta del que podem concebre. En primer lloc: mai no deixaran fer cap referèndum –fins i tot governant a Madrid l’esquerra més ‘alternativa’, que llavors també tindria un pes molt considerable en els governs i parlaments d’aquests territoris– perquè l’electorat decideixi si vol o no pertànyer a l’estat espanyol. En segon lloc: la via unilateral implica riscos de tota mena, sobretot per als propis responsables polítics que la vulguin emprendre: estem veient com s’està reprimint la consulta sobre sobirania que es va fer a Catalunya el 9 de novembre de 2014. A més, el sobiranisme ‘seriós’ ha rebentat el joc polític català, de tal manera que ha fet desaparèixer partits, enfonsat lideratges que eren molt sòlids i tensat l’ambient a la contra. I tampoc no n’acabes de saber mai la força, perquè no tens uns resultats fruit d’un referèndum, i les aritmètiques parlamentàries són un embolic manicomial. Per tot això –per evitar el merder quan s’està ben còmode a la cadira, administrant ‘engrunes’– dubto molt que els ‘independentistes’ valencians i mallorquins s’atreveixin a fer res de seriós en aquesta línia, tinguin o no compromisos de govern amb d’altres forces no independentistes. Ja hem vist fins i tot què diu Iñigo Urkullu, lehendakari del PNB –un conservador patriòtic, se suposa…–: no creu en l’unilateralisme (creença comprensible quan tens el concert econòmic i administres tots els teus impostos; les declaracions d’Urkullu mostren fins a quin punt va tenir coratge Artur Mas). De moment, la cosa consisteix a esperar, doncs; jugar des del fons de la pista i fer córrer totes les proclames ambivalents que es puguin. I sempre a l’expectativa del que s’atreveixin a fer els catalans i la resposta que rebin dels ministeris i la fiscalia.

Tot plegat, doncs, no genera gaires esperances, o potser tan sols una esperança sense optimisme.

stats