OPINIÓ

Porcel i els reticents

Com es mesura la perdurabilitat d’un escriptor? Probablement ens hauríem de fixar en la seva presència a les llibreries o la quantitat de les seves reedicions, la seva capacitat de motivar encara debats i fer-se present en el món cultural. Tot escriptor vigorós té deixebles o guardians del seu llegat, autors que se’n confessen deutors o poc o molt continuadors, i que el reivindiquen fent-lo llegidor als que encara no el coneixen. Tanmateix, a les llistes de llibres més venuts no hi sol haver gairebé mai un autor mort; sembla que morint-se es condemna els propis llibres a enfonsar-se en un purgatori polsós, del qual se’n surt o no, i no sempre per raons entenedores. Al món editorial li interessa, com a les productores de cinema, vendre els nous productes, no remenar en un llegat o reordenar una tradició. Que se n’ha fet de Saramago, per exemple, després del seu decés? Tot un premi Nobel de literatura, els llibres del qual s’editaven i es venien arreu; ara sembla que tothom se’l mira com un autor estrafolari, les al·legories polítiques o morals del qual fan una mica de rabieta per òbvies o maniquees i sempre inútilment allargassades.

Allò que ja era evident quan l’autor era viu ara es fa més visible perquè ja no l’envolta cap aura de prestigi afegit derivat de no sabem quines estratègies. I d’altres escriptors que eren molt llegits i editats a Catalunya i Espanya han desaparegut, pràcticament, del panorama cultural: Umbral, per exemple, els llibres del qual es van reeditant a dures penes –sempre en edicions de butxaca, mig clandestines–, i certament mereix més perdurabilitat que Cela, la majoria dels llibres del qual sí que fan olor de peix musti. Vázquez Montalbán, també: les edicions de butxaca de les seves obres policíaques mai no han deixat de sortir i n’hi ha en marxa una Obra Completa periodística que ens torna a fer evident un autor majúscul, sobretot en aquest vessant. En aquests últims casos hi ha darrere un mercat en llengua castellana, prou vast per sostenir reedicions i novetats. No passa el mateix en llengua catalana.

Baltasar Porcel, deu anys després de la seva mort. Trobem que des de llavors han tornat a sortir alguns dels seus títols en edicions de butxaca, a més d’alguna edició crítica, per exemple de ‘La lluna i el ‘Cala Llamp’, publicada a València. Això és tant com el que s’ha pogut fer amb Jesús Moncada o amb Manuel de Pedrolo, o amb Montserrat Roig, però tot és més aviat prim, anecdòtic i poc vigorós. Una excepció seria Mercè Rodoreda –i, en part, Caterina Albert–: gran quantitat d’autores continuen confessant-se deutores de la seva mirada, aprenent del seu llegat i deixant-se guiar per una novel·lista de primera. Porcel, però, encara és viu, perquè motiva els mateixos debats que quan escrivia cada dia a ‘La Vanguardia’. Els que el discuteixen tant haurien d’explicar per què un autor tan discutible ho va guanyar tot arreu del país, des d’un Ciutat de Palma als vint-i-dos anys al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes als setanta. Però bé; sempre els més reticents són els que no destaquen per haver fet res de gaire més destacable que tòrcer la boca i malavejar.

Més continguts de

El + vist

El + comentat