OPINIÓ

Rere el precinte

Des que les institucions catalanes, sentint-se popularment emparades pel vot, van començar a donar corda al procés independentista es va parlar que hi hauria un ‘xoc de trens’. La imatge és esfereïdora, perquè tots els xocs de trens acaben amb víctimes mortals, ferits i ferralla. La metàfora –com totes les metàfores que s’usen, en poesia o política– estava carregada de segones intencions; es pretenia prevenir mals majors, aturar els plans –centrífugs, centrípets– d’uns i d’altres i fer valer aquella providencial ‘moderació’, que tanmateix només es posa sobre la taula quan és el petit qui es cansa de rebre troncades i es queixa. Els apòstols de la moderació –sovint vells catalanistes que miren més per la seguretat de la seva poltrona que no generosament cap al futur del conjunt del país– només treuen la ‘santa moderació’ a desfilar quan és des del catalanisme que es dona un cop sobre la taula. La moderació no ha tingut recorregut polític perquè des de Madrid han fet un centralisme radical que l’ha deixat sense sentit, i des de Catalunya no han tingut cap suport electoral convincent.

I això ens torna a l’escenari d’avui, amb els trens a punt de xocar, o més aviat la imatge pot ser la d’aquella cursa de cotxes de la pel·lícula ‘Rebel sense causa’: conduir cap al buit, a veure qui els té més grossos i aguanta més dins el vehicle. I sí, una cosa és clara: des de les institucions catalanes no saltaran; no sembla avui dia que els faci por cap amenaça. Des del primer moment ja ho vam escriure: l’estat espanyol haurà d’usar la força per aturar tot això, perquè no bastarà empaperar-ho tot amb querelles, lleis, decrets o portades de diari de la premsa ultra. Saben ja que l’embranzida catalana només pot silenciar-se, a curt termini, amb els calabossos i els grillons, tot i el cèlebre i còmic ‘precinte’ que s’ha anunciat per als col·legis electorals si s’acaba convocant el referèndum.
Quan et veus obligat a silenciar milions dels teus conciutadans, a querellar-te contra els seus líders, a provar de desarticular partits polítics liberals com si fossin terroristes… llavors tens un problema de convivència, la unitat se t’està podrint entre els dits, Mariano, i tot perquè no vas saber reaccionar a temps. Es veu d’una hora lluny que Rajoy no està bé: ja sabem que intel·lectualment no ha estat mai cap meravella –aquell cervell lent, de conco que empina el colze–, però que aquests últims dies se l’endevina tocat, perdut, grogui. Mariano, Espanya se’t crema dins el forn, i tu t’ho mires sense saber què fer, perquè la resposta que et dicten les vísceres saps que és la que encara farà més negre el problema. Què passarà?

Ara mateix l’ambient està carregat d’electricitat. Els passadissos de les institucions catalanes s’assemblen als de les redaccions dels diaris; és gairebé un ambient de psiquiàtric: expectativa, tensió, una mescla indestriable entre pessimisme i il·lusió, que ningú perdi els estreps, que tothom conservi la perspectiva. L’estat espanyol no serà cap ‘tigre de paper’: podem preveure escenes dramàtiques; no deixaran que una comunitat tan pròspera com Catalunya se’n vagi així com així. L’estat espanyol jugarà aquestes pròximes setmanes una altra estratègia: la de deixar entreveure un poder fulgurant i esclafador, que faci por a aquells independentistes –líders polítics, directors de diaris i de grans empreses públiques i privades– que perdran bous i esquelles si tot això acaba en un escac i mat a l’aspiració nacional catalanista. Hi ha molta gent que ho pot perdre tot si això no surt bé. La solució franquista és també comprar a qui calgui, i a qui no calgui mostrar-li el buit. Plata o plom, o exili interior o camí a la frontera. Això no acabarà amb referèndum acordat. De cap de les maneres.

Més continguts de